31 de març de 2020

UN ANORAC PER A LA MARTINA

Foto: © Francesc Corpas

La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria.
Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Engreixaria els pollets amb pa estovat i moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostès a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres dels boscos d'Escornalbou i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc compraria una vaca i el seu vedellet i un anorac de plomes amb caputxa. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. 
I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra.  I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: «Adeu pollets, adeu gallines, adeu porc, adeu vaca, adeu vedell saltironant pels camps i adeu anorac».
Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se n'havia vessat gens de llet.
La Martina es va tornar a carregar la gerra al cap. Havia après que fer castells en l'aire pot portar disgustos. 
Es va asseure en una pedra del camí. El sol li va acaronar el rostre i es va dir per a ella mateixa somrient: "Tinc dret a somiar." 
I va reprendre el camí cap al mercat, sense badar. Feia un fred...

© Lena Paüls

Versió del conte La Lletera,
escrita quan va néixer la Martina Rius Mauri, el 2010

30 de març de 2020

A LA PLATJA

© Teresa Llorach
Aquarel·la 15 x 24 cm


Si ets capaç d'adonar-te,
desheretada,
que el món solca per altres mars
allunyats de l'origen,
i  t’has quedat a la mateixa platja,
mira't amb uns altres ulls les desferres,
adoba el bot,
i fes que tot sigui possible.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta


29 de març de 2020

NO HI HAURIES DE SER

Il·lustració: © Pere Prats Sobrepere



Ballen les orenetes
al ràfec de la teva cel·la.

Series música i cant,
si no fossin on no hauries de ser.

© Lena Paüls


28 de març de 2020

LA CASETA DE LA TULIPA

La caseta de la tulipa. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre paper, 25 x 19,5

Jamila ho sap, morirà lluny de casa,
—de la d'aquí, en la d'allà no hi pensa—.
Va rambla avall, s'entreté amb les tulipes;
després va al moll i s'asseu una estona.

© Lena Paüls. Del poema L'alè que fa olor de menta

27 de març de 2020

A LA PRIMERA AIRINA

© Rosa Virgili
Cada Minut Perdo i Recupero l'Esperança. Prou Flors Negres
Collage sobre tela, 20 x 20 cm 

Ara, a la primera airina, les paraules de Lorca
vibren en els pollancres del caminal
de la seva finca familiar, a Granada,
si fa no fa com aquelles llavors teves
s'escampen per les feixes cada anyada,
i arrelen i brosten i floreixen i fruiten.

© Lena Paüls


26 de març de 2020

ENTRE ELS RAÏLS


Fotografia: © Fabián Azul
Estació de Porto-São Bento, Porto, Portugal, 2019


Entre els raïls s'empaiten dues rates.
No atura el plor, mentre els vagons es buiden
de viatgers que en baixen en silenci.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè amb olor de menta


25 de març de 2020

EL MAL

Última carta, 16 de juliol de 1938. Fotografia: © Antonieta Codina

No sabíem que la natura havia après del humans que la venjança es pot revestir de mil disfresses. Fins fa poc ens pensàvem que el mal sempre atacava entre tenebres. Com el teu, que et devia abandonar sense amortallar al fons d'una bassa de fang dels terrissaires llorquins, als dipòsits dels horts de la vila o rebatut al rocam de la platja. Si ara en trobaven fragments, no sabrà ningú el teu nom ni recordarà per què vas arribar fins allí. La natura ha après dels humans que se'n pot venjar de mil maneres. I vencerà.

© Lena Paüls


In memoriam

Pere Bertran. Reus, 1916 - 

Llorca? (Alt Guadalentí, Múrcia), 1938
Oncle d'Antonieta Codina, fotògrafa d'aquest apunt


24 de març de 2020

A PUNT D'UN NOU VIATGE

Aquarel·la: © Teresa Llorach

A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar,
passeges entre fonts i jardins ufanosos.
En el primer segon que queda dels teus dies,
tornes a aprendre a riure, escampada en els altres.

Del poemari L'alè amb olor de menta

23 de març de 2020

EN UN PORTAL QUALSEVOL

Fotografia: © Mònica de Dalmau Mommertz


Les hores soles, una a una,
et sorprenen amb un fil de saliva
als llavis entreoberts
ajaguda en un portal qualsevol.
¿Qui diu que res no et justifica
per tornar enrere i posar-te a recer
de tot allò que puguis dir que és teu?
Continues matant les repetides
tot ventant-te, zim-zam, sobre un son prim.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè amb olor de menta.


22 de març de 2020

TOT UN DESERT

Pintura: © Pérez Oliván
Acrílic sobre tela 146-114

Pel somni sec, Jamila sospira ara
un blau així, que el llevant mig arrissa,
en lloc d'un mar, la sorra de les dunes
tot un desert per al seu cos de noia.

Del poemari L'alè que fa olor de menta


21 de març de 2020

MENTA FRESCA

Menta fresca. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre paper, 25 x 19,5 cm

Dels dits et brosten paraules,
i et preguntes si hi ha cap boira
que no enyori badalls de sol.
Beus te amb fulles de menta fresca
i comptes els pinyols de dàtil,
que has plantat a la galeria.
Regues els testos, didal a didal,
i la collita ja es fa anunciar.

© Lena Paüls. De L'alè que fa olor de menta

20 de març de 2020

PROU FLORS CREMADES

Leviatan. L'enveja. © Rosa Virgili
Fotografia retocada amb tintes,  24 x 30 cm.

El cos que recorda la primavera, l'encostronat del salobre, l'escata bufada, el temps del color de la coronil·la, de la mimosa, de la ginesta i de l'argilaga encesa no voldrien flors cremades. Però el cicle no s'atura. I les capes que van sumant-se al substrat tinten el present. Som recanvi. 

© Lena Paüls




19 de març de 2020

DES DE CASA

Mirant des de casa. © Teresa Llorach
Aquarel·la, 21 x 21 cm

Passa un cel llis com un mirall 
al vidre del finestral. 
Els ulls dins els ulls ronden.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta


18 de març de 2020

MOMENT MÀGIC

Quan seré gran. © Pérez Oliván
Acrílic sobre paper, 20 x 20 cm

Fa poc que ha après a caminar i ja cavalca el pal amb cap de cavall. Encara no ha ensopegat, ni una sola vegada, amb les pedretes del terra. Ara s'enfila a la falda de la dona asseguda, com ho faria un escalador expert a punt d'arribar al cim d'una roca. Li agafa el cabell de les dues bandes de la cara, els ajunta i els mena a poc a poc cap a un costat. Aixeca els rínxols que li queden al clatell. I l'hi fa un petó. Mare, ¿quan tornarà a ser ahir?

© Lena Paüls


17 de març de 2020

VERD

Verd. © Fina Veciana

Un goig de verd arrela
en aquesta hora
i ens lliga al món.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta




16 de març de 2020

LA SALVACIÓ DELS JUSTOS

Fotografia: © Màrius Domingo de Pedro

Plou poc, però sense treva. Una parella de caderneres, una de mallerengues, una altra de pit-roigs, una de pardals i una coloma s'estan ajocades als últims seients d'un vagó de metro, mortes de gana. S'hi han enfilat a l'estació de Santa Eulàlia a les primeres gotes i no han tastat altra cosa que les molles de pa seques d'un berenar infantil. Han anat tot el dia línia 1 amunt, línia 1 avall, sense passatge.
El comboi ara és a cotxeres i, mentre la coloma espigola entre els seients, els moixons menuts especulen sobre el fet que els coloms ja saben quin pa s'hi dona en un diluvi. La coloma fa veure que no els sent.  Una mallerenga diu que els  petits en tenen prou amb no res, en canvi la coloma... però, no la compadeixen. És més, una cadernera ha insinuat que, si el confinament dura massa, hauran d'obligar la coloma a sortir. Un pardal ha afegit que a molts parterres hi ha oliveres de jardí, que haurien de procurar estar-hi a bones perquè quan acabi tot els en porti una branca. Fins aquí la coloma havia fet com si no els sentís, però ara salta tota enfurida i replica: «No em mouré d'aquesta arca, una servidora.»  Ha afegit que no li vinguessin amb allò de l'honor de ser el símbol de la pau... Que segons li havia arribat per memòria genètica, la branca postdiluvi va arribar pelada i que, si no era que va servir per fer infusions, ja n'haurien tirat un bon tros a l'olla amb allò..
Va fer un vol d'animal desvalgut, es va apalancar tan dignament com li va ser possible sobre una barra del vagó i es va posar a parrupar de cara a una finestra de seguretat. Els va deixar amb la paraula al bec (a falta de gra, paraula és bona).

© Lena Paüls



15 de març de 2020

CONFINATS A LA QUARTA SETMANA DE QUARESMA

Vella Quaresma. «Nines de Drap», d'Isabel Marsal

Hem demanat prestat un gos a la veïna. Si no, no hauríem tingut excusa per sortir de casa. Exposats que les forces de seguretat ens preguntessin on anàvem, no hauríem sabut què dir. Teníem la possibilitat de  sortir a estirar les cames fent veure que anàvem a comprar amb el carret, però és d'aquells que s'estiren, no dels que s'empenyen còmodament com els cotxets de criatures. I no en podíem comprar cap altre, ara que totes les botigues estaven tancades per decret. La veïna s'ha avingut a deixar-nos un dels seus cinc gossets, un terrier de Yorkshire d'un any, lliure eternament al terrat amb els altres, no es deixava posar la corretja. Per fi, quan ja portava el collar, s'ha adonat que la mestressa es quedava al replà, i ha fet uns esgarips de por. Just arribats al portal, ha passat un cotxe dels Mossos d'Esquadra cridant a tot micro: «Separin-se, caminin separats...» El gosset es retorçava de cos i, desesperat, em feia anar d'aquí d'allà. Es veia d'una hora lluny que no ens coneixia. No ha trigat gaire a enfocar tota la ràbia cap a la meva cama a la qual, protegida amb pantaló i mitjons llargs, no ha aconseguir clavar els ullals petits i afiladíssims, però s'ha venjat obrint els esfínters als meus peus. Hem reculat. Tornem a estar confinats a casa. És temps de Quaresma i els escolars, si volen, podran veure tallar la quarta cama a la vella del bacallà. Virtualment.

© Lena Paüls