 |
Il·lustracions de © Teresa Llorach
|
* Grup escultòric 'Homenatge a Isabel Besora', de Josep Salvadó Jassans, 2000. Bronze. Plaça del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, Reus.
* Escultura 'La Pastoreta', de Joan Rebull Torroja, 1951. Rèplica del 1977 en bronze, mida natural. Plaça d'Isabel Besora, Reus.
La pandèmia de pesta de 1592 feia estralls en la població reusenca. Segons la llegenda, la pastora Isabel Besora (Reus, 1576) resava demanant protecció. Un dia se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que si la ciutat reprenia la devoció de la Candela s'aturaria la pesta. Els jurats del Consell de la vila no van fer cas de l'adolescent fins que la Verge li va dibuixar una rosa a la galta. La pesta va remetre. El Consell del 26 de desembre de 1592 acordava la construcció d'una ermita amb motiu de l'aparició.
* * *
T'has mudat amb la faldilla de grega per a l'ocasió. T'engavanya una mica, però avui no has de saltar marges. Decidida i solemne has agafat a coll l'Anyell del ramat d'ovelles per deixar-te convertir en bronze per l'escultor reusenc de més anomenada. I has posat cara seriosa. No era per riure la llegenda que t'atribueixen. Era temps de pandèmia (ara ja sabem quin pa s'hi dona!) i portaves un encàrrec de la Mare de Déu als jurats de la ciutat: «Torneu a la devoció de la Candela.» I passaven els dies i l'epidèmia avançava galopant, però els jurats no feien cas de l'exigència divina. «No hi toca, aquesta xiqueta», devien dir. Però, ¿i si fos veritat? El que els jurats del Consell rebrien a canvi de tornar a la Candela era tan gros que ningú els negaria que es pengessin la medalla. No va ser fins que un petó et va estampar la rosa de la ciutat a la teva galta que els jurats t'escoltaven quan hi vas tornar tan greu i digna com ara estàs en bronze. I, correm-hi tots, oferiment de la Candela en processó al llarg de la muralla i que no s'apagui mai més.
N'han parlat tant de tu... T'han representat en un ball parlat, en una geganta, en contes per a infants i en escultures de mides diverses. L'original es va quedar de regal al Vaticà i l'escultor te'n va fer aquesta rèplica. Ara vegetes la fermesa a l'extrem d'una rotonda, de cara al passeig que mena al santuari que recorda la teva valentia. A la rotonda, i encara gràcies!, I mira que vam sortir del nostre confort per demanar "Volem la Pastoreta". Tu saps que ens mereixem la plaça, l'ombra d'arbres de secà, els parterres florits i el brollador d'una font, amb tu que no deixis de mirar-nos i ens recordis qui som. Et mereixem altre cop al centre d'aquesta plaça formant part dels jocs dels infants, i acompanyant el nostre repòs.
I en un costat de la plaça del santuari et trobem recreada pel mestre d'escultors alforgenc, a peu pla d'un parterre, de cara a l'indigent fix que demana caritat a la porta del santuari. L'adolescència vibrant ja ha passat i ara ets feta una dona serena i enèrgica, que portes a péixer dues ovelles. Tens la resta del bestiar estabulat perquè no trobes espais erms a tocar de la ciutat. Ja no pots viure de la llet i els formatges. Representes amb naturalitat el dret a viure de la teva feina, i sabem que t'hauries manifestat al costat de molts altres i ara esperaries que els que manen t'escoltessin com fa quatre-cents trenta-tants anys. Però segurament l'únic que t'oferirien seria canviar el nom de la conselleria del teu ram.
Article de la sèrie «Escultures de dones: amb mirada de Reusenques»
del col·lectiu Reusenques de Lletres
* *
