Relat d'intriga en forma de diàleg, publicat dins el llibre col·lectiu Intrigues a la carta de Reusenques de Lletres. Arola Editors, Tarragona, 2023
Sinopsi: En una casa senyorial parisenca, les bessones Mélanie i Claire
desgranen records en veu alta del seu pare difunt i fan una cerimònia
alliberadora que acaba destruint un quadern que sembla diabòlic abans
que en sàpiguen el contingut.
Podeu llegir-lo en línia i /o descarregar-lo clicant la imatge.
**
El volum Intrigues a la carta conté els relats de Gisela Alcón, Magda Barceló, Marina Barraso, Àurea Bellera, Monika Escuer, Laura Fabregat, Antònia Farré, Fina Grau, M. Pilar de los Hielos, M. Pilar López, Elisabet Márquez, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Lena Paüls, Empar Pont, Victòria Rodrigo i Carme Simó. Pròleg de Rosa Mateu.
Xucles els núvols-pedra i els planetes que envolten el teu asteroide. Tens de fons les feixes de tots els verds, montíjols lleus, arrodonits per molts mestrals, mentre fermenta el most a casa i els pàmpols encatifen el jardí. La rabassa s'aireja sòlida i al seu suport voldries relats de sol i aigua fresca. Però el temps és un riu sinistre, si no fos que a les mans sense color, l'estri espanta la mosca àfida, llaura llicorella, poda i empelta, crema sarments, espampola. Verema picapoll i carinyena, garnatxa blanca i negra. Cada gotim, una història.
Tens casa a la intempèrie i guaites cap enfora, al recer d'una tanca
de fusta resseca. Des d'allí evoques un escenari oníric, polisèmic.
Trames un instant imaginari sobre dunes i retalls de mar on et jugues
el rumb. Ara acaben de passar tres mags sobre camells i et sobreviu a
la retina la innocència aturada en un calze que havia estat de fruites
carnoses. Parsifal ha deixat anar els coixins de plomes de cigne,
mentre reconstrueix el vol d'un avió de paper incautat en una plaça de
pessebre. No es mou ni un bri d'aire en aquest desert i, malgrat tot,
hi ha qui s'hi enlaira serè, lliure.
Deliri, fantasieig i lleganyes de cent anys i un dia. La Bella Dorment s'agita en un llit de volutes de ferro forjat. S'ha despertat sola i encara porta l'embolcall de crisàlida incrustat al cos tebi d'un bes. Flota sobre el trespol de gerds sembrat de cors. S'espolsa flonjors de núvols de cotó de sucre i intueix la lluna rient a cor què vols entre la boira. El Príncep Ulisses ha perdut una bota de set llegües als peus del llit i ha deixat a la cambra un rastre flairós d'absenta i anís. Ara se la campa fent de gripau blau entre els joncs d'un pantà llunyà. La Bella Dorment no és Penèlope.
Van plantar plegats les maduixeres en crestalls de llicorella, càvec en mà. Van arrelar en el mestral, s'hi han passejat llimacs i llagostes, però han florit, han fruitat. Ell n'ha collit un plat i en fa ofrena a la seva dama. Com si fos la balança d'hores lluminoses deixa el plat en equilibri a l'ampit de la finestra plena de solcs de la qual ella ha aixecat la persiana. Fruits cíclics que sempre la sorprenen. En aquesta zona àuria, afirmen hores de lluna plena, amb la serenitat que regala el temps.
Sofia ha arrelat el cos a la sorra del regne del sol encegador. Suren dues dunes coronades en aquest desert sense ombres que arriba fins a la platja. Embarrancat a peu d'ona hi ha un vaixell que havia transportat sucre. El mar encalma l'horitzó vetllat per quatre núvols adormits, just on el foc artesà va devorar la tanca de fusta, la va polir i hi va emmarcar l'aire. Ha traspassat el llindar i s'ha alliberat del cos a mitges. Sap que la terra promesa és un cos, que l'aire promès és la idea. Amb aquesta natura de transició, evoca el borrissol eriçat d'un cap a l'altre de cos i suma intuïcions.
La pols fa niu en una sivella. Strauss, de fons. Les maletes han esperat pacients moltes vegades que la parella acabés el vals. Volta que volta. Unes i altres guarden les marques de ditades joves, de galtes fines i de petjades de noia. Han sentit molts calfreds que arribaven per tots els camins de la pell erisada. Redescobreixes qui ets en la profunditat de la siena torrada que s'ha salvat per a tu. Lligues curts els sentiments que vibren en la memòria, mentre gires i gires el cercle cromàtic. I te l'emportes posat. Balles, voles...
Perquè tinc encara les seves mans sobre els pits, puc dir que ja ho he sentit tot. "¿I aquest soroll eixordador?", preguntareu, fent veure que no heu entès res. Perquè passa sé l'hora que visc. "Ei, escolta, que això em sona. No l'hauràs pas repetit, aquest relat?" Us confoneu. Aquest és l'altre tren, el de sis vagons que, per fer-se perdonar, ens deixa a cada baixador un àngel desenfeinat a qui posar en plantilla.
Fa un aire suau aquest capvespre. T'adorms davant d'un mar de roselles que desprenen la calor que han retingut durant el dia. Et fan companyia aquests gallarets, pètals d'ala de papallona, hipnòtics, que també han covat cicatrius i dolor. Hi han feinejat les abelles, hi han passat vols de mosquits i d'orenetes. Del sol roent, els darrers rajos, mentre vibren les onades vermelles. La banda sonora és fonda, imperceptible. La festa torna demà.
«Diria nua el teu poema a contrallum, si sabés que l'escoltaries en aquest mateix pont on em troba la perera nana cada vespre. Però hi escric, només, un comentari a cada marge. En cadascun hi he esmerçat ben bé mitja vida. Per torna, em queda el temps embotit dins una...» Ai, no continuïs!, i, sisplau, despara la lluna, que comença la competició de tir al plat i ens la baldaran!
Vespre, hora foscant. Heu deixat el fanal de l'entrada encès. Tornareu. Sempre torneu. Sota el ràfec hi ha l'escut amb la divisa bategant, la raó de viure. Al brancal, ferrades i ceràmiques per recollir aigua. Us hi espera la cambra del pol·len amb cent mil partícules levitant, suspeses en el temps. Al terra de llicorella, han florit els bulbs i les llavors que han escampat les merles. Hi circuleu enfilats en una escala de gat i us adormiu com faquirs entre les volutes de l'espiral del bloc. Teniu per coixí sensacions amuntegades d'altres llocs, el cruixit del foc de la planta baixa i el xiulet de coets que mouen bastiments, bigues, envans, graons. Arribeu pel pont de nou ulls que guaita cap a la sintaxi de colors i hi deixeu el bol d'ofrena per al nou viatge.
Les notes de la rosada han quedat atrapades dins de l'edifici i, a fora, la boira allarga la màgia de la música en tres ombres embolcallades en la mullena del xamfrà. No hi ha risc que el dimoni les enxampi a la vora del foc. Rosten els darrers sons del dia, confessen neguits de la lluna mig baldada i engendren projectes en aquesta hora d'intimitat i textura de vels en suspensió, on la ciutat en estat de vigília se submergeix en el primer somni. I allà hi ha una mirada atenta per deixar-ne testimoni.
«Jo sóc aquella que em dic...» La geganta es presenta mudada al ball dels núvols. Just quan ha començat la metamorfosi del cos en aire, l'envolta un estol molsut d'amfitrions. Encara no hi sentim música ni cap soroll, tret de l'oreig que passa entre les agulles dels pins. Mentrestant, l'esfera transparent del cap ha fet un trau al paisatge i els llavis s'han transmudat en diana d'enigmes diversos. D'aquí a res, tòrrida simbiosi.
Tot és quietud. Només sents el crec-crec suau de la neu que es desfà i
amara la terra oberta. Sobre el repòs fèrtil del llenç blanc has
esgrafiat un nom —sempre el mateix— a tocar de les petjades d'una
guineu. Saps que Eros i Tànatos aparellen en harmonia l'impuls creatiu
i la desintegració lenta. Apliques sintagmes nominals als sentiments
per salvar-los d'inundacions i naufragis: les arrels d'un xiprer al
clos, els flocs en latència de l'avellaner, un rectangle de cel, un
pensament de núvol, el cicle de l'aigua. El cosmos va fent el seu curs.
No tot consisteix a arribar primer a la meta. ¿Quan deurà ser que
enllaçats a plena llum, arrencarem a plorar perquè ens sorprendrà en el
cos de l'altre la pròpia vellesa? Podria ser un dia qualsevol, sense
relleu. Podria ser després que una nit hàgim somiat síl·labes
apedaçades: paraules noves. Per consol, el present del mar llampant
d'estels, on haurem arribat junts.
L'escala imaginada és terrenal i no arriba al cel somiat de Jacob. Arrenca de la terra eixuta i sorrenca del desert i va cap a la terra conreada d'olivers de secà d'aquesta Mediterrània que just apunta entre les feixes i el cel llampant. De res a no gaire. Hi ha núvols de final d'estiu que acaronen cada oliver, però no desprendran ni una gota. Són núvols pedra, i l'oliva haurà de sortir-se'n per mitjans propis i s'anirà omplint a poc a poc de l'or líquid d'aquesta terra somiada. Terra de saó, on arrelen escales de pujada i baixada amb núvols a punt de rebentar a tots els horitzó.
Les mans et regalimen melassa de la planta que has deixat plorant
àmbar. En portes als cabells, a la roba perfumada d'arròs, a l'alè
que t'envolta. Les fades han fet escampar la boira i ara hi ha una
calma dolça i una llum que s'escola afilada entre els dits. Se sent
música de violins, un gong o un crit ofegat, només, un eco que surt de
l'herbassar veí. Les hores arrelen al migdia i sents una renaixença, un
batec en cada cosa.
Ha tornat a canviar de casa. Potser no serà la definitiva, encara. Per això, la majoria de llibres són en capses. Companys de viatge, amics de capçalera i amants que l'esperen pacients. Llast perfumat de dits i hores, desig de relectura. Només en penjarà un de cada autor a la prestatgeria nova. Només un, diu. És un propòsit dolorós, perquè n'hi ha molts que li han deixat la petjada que ara ella retorna a la pila de volums que li fa d'escaleta. Mentre va penjant amb un gest íntim i sobirà els seus tresors intransferibles, evoca una balada polifònica i sent que és a casa.
Matí rúfol, sense ombres. Passeges descalç per l'arenal i t'enxarxes entre algues i plomalls que la marea ha abandonat a la platja. Acluques els ulls i veus esponges, pegellides i cargolins amb què toparàs d'aquí a no res. Uns i altres són tresors d'infants escultors de castells de ferrada, rasclet i pala. T'atures a escoltar el verdet, el salobre de les pedres esgarrapades i les posidònies que reposen despentinades del viatge. T'emportes bitllets d'anada i tornada del núvol lleuger, de la sorra trascolada i de l'onada que es gronxa. Saps, però, que vagis on vagis, les sirenes del far t'han robat el cor. Els pertanys. I et sents a port.
Al mirall de la platja s'hi projecta l'ocre rabiós del sol que es pon. Un gegant ha desplegat el llençol de blonda, reposa un instant i recula per tornar convertit en un altre gegant. Un cop i un altre. Et llences als seus braços per rebre la carícia escumosa i sents el gust de les escates de les sirenes dels contes, del ganivet de conquilles escantellades clavat al cos, de la suor d'homes, dones i infants amuntegats en pasteres. Quantes maneres silencioses de tocar fons! Entre dues llums, surts d'aquest llit de setí salat i enfonses els peus al rellotge de sorra mullada que s'escola entre els dits en un instant inestable de joia. Ha canviat el mirall i el que s'hi projecta. La claror que queda et xiuxiueja: tot és retorn.
Se sent All You Need Is Love, la cançó que has penjat en un rètol en un calaix de la taula parada. És el calaix on guardes la cartografia d'itineraris imaginats, cartes de navegar, quaderns de bitàcora. A l'altre calaix hi ha pomes reineta. No és d'ara que hi són. Ja han impregnat la fusta del seu delicat perfum. Tota la sala n'és ple. Surt per l'artèria de la garlanda de fulles d'arítjol que traspassa la fusta dansant, i encercla la flama, ardent biografia, que t'ha fet arribar fins aquí. La resta és aquest instant: radiografia del cor.
També avui he escrit el teu nom en diagonal a la sorra, perquè sé que el llegiràs a l'horabaixa descalç sobre aquesta mateixa roca on em troba el sol cada matí. A més, t'hi he deixat uns mocasins farcits de notes que he tallat a tires. En cadascuna hi he estampat els llavis pintats escarlata. Per torna, m'emporto el temps engabiat dins dos embuts de vidre. Tant si vols com si no.
Han nascut flors estranyes de l'alfabet secret. Diríem que són gira-sols, perquè es baden als quatre sols cardinals. Però, no ens en refiem. ¿Tenen sèpals amb punxes, tiges amb espines o corol·les carnívores? Només sabem que han nascut per generació espontània, arrelades al substrat de paper, entre síl·labes i frases. I no els cal reg ni adob. Quan repleguem les llavors, són tot perfum de dàtils i d'avellana plena. Les deixem assecar al calaix obert on brunzeixen inquietes les abelles. No escarmentem mai!
Si la boira s'adorm lenta, lentíssima, a la carena, remeno una almosta de paraules encara no. Si el rampellut mestral la desperta, passo inventari: fuada, coca amb recapte, pàmpol. Biaix, magrana, cotó. Giragonsa, baladre, esca. A borbolls, massa. La veu va matar Charlot.
Pel món, creixent alhora, de tot pas fem drecera; però, si ritmats pel mestral, ens troba junts una cruïlla fent de baldufa o de gallina cega, ja podríem errar el camí: on siguis tu, hi ha casa meva
Poema: Lena Paüls
Veu del pòdcast: Andreu Sotorra
Música: Nits de Viena. Orquestra Filharmònica de Romania