En els murs de tots els pobles per on passava l'autobús podia llegir «T'estimo, Xell». Fins a l'entrada del darrer, que hi havia afegit «(ja arribes)» Reconeixia la seva lletra. Em va venir a recollir a l'estació d'autobusos amb el tot terreny. Un quart d'hora de camí i seríem al refugi de muntanya. Havia de ser una nit especial. El meu estimat s'havia avançat per preparar-la. Pel viatge, sota de la caçadora de pell, m'havia posat el vestit negre que s'aguantava al cos per unes tiretes de mig dit sobre les espatlles. És l'uniforme de l'orquestra, no en tinc cap altre, de vestit de gala. Segur que ell no me l'havia vist. No aniria a un concert ni si hi actuava jo. No pensava mostrar-me fins que no em tragués la caçadora, al refugi. Però les carícies havien començat abans d'arribar-hi, a ritme de balada, entre alzines sureres, i havíem aviat la roba feta un garbuix al seient de darrere. Una estona després, em vaig trobar els seus llavis a l'espatlla nua i, a la falda, una capseta de fusta de sàndal amb pètals de roses perses, fulles de nard i de gessamí. En arribar, la taula estava parada amb estovalles blanques i a les prestatgeries hi havia espelmes de tamariu enceses. A la cambra, una catifa de pètals de ginesta. Després, el refinament gastronòmic, el pa de pinya i papaia, el vi vellutat, dens, pastós, vermell fosc prioratí. Altra vegada la balada i la coreografia rabiosament insistent en una mateixa rajola. I el vestit negre que se m'enganxava al cos. Tota foc, un altre cop. I la sirena dels bombers. I la lluna roja.
Text: © Lena Paüls
Pintura: © Joan Tharrats
