5 de març del 2021

MEMÒRIA DE POSAR I TREURE

Dibuix de © Lluc Magrané Serret, 2021

Hi ha preguntes que semblen fàcils, però són enrevessades de respondre. Sovint les responem a la babalà i després ens quedem pensant-hi hores i hores. La pregunta que ha fet un xiquet d'onze anys a la seva mare és d'aquest estil:
—Mare, si tinguessis la memòria tan plena que ja no hi cabés res més, i t’obliguessin a treure coses per buidar-la, què en trauries?
Vet aquí, doncs, la memòria imaginada com una gran olla a punt de sobreeixir-se o com un llapis de memòria que ens avisa que no hi caben més documents. El cas és que ens trobem en la disjuntiva d'haver d'escollir quin material suprimirem. No s'hi val treure'n provisionalment la tapa, l'hem de buidar, sigui per alleugerir la càrrega o bé per poder fer lloc per anar-hi afegint més records, cosa que ens portarà a un nou buidatge, i així, un i altre cop.
La mare fa veure que no ha sentit que el nen ha dit 'si t'obliguessin'; potser volia dir 'si et veiessis obligada' una perífrasi més oberta de sentit. El cas és que si la mare havia de triar per un motiu o altre, treure memòria, respon:
—Jo buidaria la memòria de records dolents o tristos.
El xiquet té preparada una alternativa que fa pensar llargament:
—Doncs, jo trauria records bonics, així els podria tornar a viure per primera vegada. Per al petit es tracta de treure a airejar els records plaents —per sort, encara no en deu tenir d'altra mena— amb l'objectiu de recol·locar-los. Faig notar que diu que els podria tornar a viure per primera vegada, o sigui que ja pressuposa que repetirà l'operació tantes vegades com li vingui de gust, en un acte de sobirania íntima.
Hi he pensat a fons i crec que la memòria ens defineix, per tant és una molt bona mesura treure a passejar tot allò que recordem i reviure-ho al mateix temps que fem lloc per arxivar-ho delicadament al llapis de memòria intransferible.
El tema és de molt més calat que un senzill apunt filosòfic elaborat dins d'un cotxe a quarts de vuit del matí, encetant el nou dia amb els deures fets, vestits amb anorac, bufanda, guants i mascareta, veient passar ametllers florits per la finestreta i el sol apuntant a l'horitzó. És un record d'aquells de posar i treure fins a l'infinit