 |
| © Teresa Llorach, aquarel·la |
Exiliada amb tants d'altres, ¿qui ha mascarat el somni?,
sento com si fos meva la pèrdua del bosc incinerat,
les cendres del qual ara el vent calent escampa arreu.
Impassibles, sota els avellaners polsosos, infidels agenollats,
porten didals de làtex i arrosseguen les senalles.
Els flocs secs es claven als genolls i a les cames
dels que no es posen borrasses per coixinet.
Ells i jo som de secà i temem amb una por mil·lenària
la set incrustada al càntir, tot i sabent que tenim aigua
al barraló de plàstic dins la fornal de la camioneta.
Després de l'ensacada, els fruits escampats per assecar
a les golfes esperaran la millora del mercat.
Mentrestant, allà, a casa meva,
els fidels resen cinc vegades orientats cap a la Meca,
jo mora, m'agenollo entre infidels agenollats
per a qui tots els punts cardinals
són orientadors i complementaris.
Plegats hem trobat dreceres que ningú havia buscat abans.
El seny de no vagar sola calma el dolor,
la rauxa dels dits feiners el distreu.
© Lena Paüls
Poema del recull Temps de penyora
