La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria.
Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Engreixaria els pollets amb pa estovat i moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostès a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres dels boscos d'Escornalbou i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc compraria una vaca i el seu vedellet i un anorac de plomes amb caputxa. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra. I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: «Adeu pollets, adeu gallines, adeu porc, adeu vaca, adeu vedell saltironant pels camps i adeu anorac».
Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se n'havia vessat gens de llet.
A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar, passeges entre fonts i jardins ufanosos. En el primer segon que queda dels teus dies, tornes a aprendre a riure, escampada en els altres. Del poemari L'alè amb olor de menta
Pel somni sec, Jamila sospira ara un blau així, que el llevant mig arrissa, en lloc d'un mar, la sorra de les dunes tot un desert per al seu cos de noia.
Dels dits et brosten paraules, i et preguntes si hi ha cap boira que no enyori badalls de sol. Beus te amb fulles de menta fresca i comptes els pinyols de dàtil, que has plantat a la galeria. Regues els testos, didal a didal, i la collita ja es fa anunciar.
Fa poc que ha après a caminar i ja cavalca el pal amb cap de cavall. Encara no ha ensopegat, ni una sola vegada, amb les pedretes del terra. Ara s'enfila a la falda de la dona asseguda i va pujant pel seu cos com ho faria un escalador expert a punt d'arribar al cim d'una roca. Li agafa el cabell de les dues bandes de la cara, els ajunta i els mena a poc a poc cap a un costat. Encamellat a l'espatlla de la dona, li aixeca els rínxols que li queden al clatell. I l'hi fa un petó. Mare, ¿quan tornarà a ser ahir?
Hem demanat prestat un gos a la veïna. Si no, no hauríem tingut excusa per sortir de casa. Exposats que les forces de seguretat ens preguntessin on anàvem, no hauríem sabut què dir. Teníem la possibilitat de sortir a estirar les cames fent veure que anàvem a comprar amb el carret, però és d'aquells que s'estiren, no dels que s'empenyen còmodament com els cotxets de criatures. I no en podíem comprar cap altre, ara que totes les botigues estaven tancades per decret. La veïna s'ha avingut a deixar-nos un dels seus cinc gossets, un terrier de Yorkshire d'un any, lliure eternament al terrat amb els altres, no es deixava posar la corretja. Per fi, quan ja portava el collar, s'ha adonat que la mestressa es quedava al replà, i ha fet uns esgarips de por. Just arribats al portal, ha passat un cotxe dels Mossos d'Esquadra cridant a tot micro: «Separin-se, caminin separats...» El gosset es retorçava de cos i, desesperat, em feia anar d'aquí d'allà. Es veia d'una hora lluny que no ens coneixia. No ha trigat gaire a enfocar tota la ràbia cap a la meva cama a la qual, protegida amb pantaló i mitjons llargs, no ha aconseguir clavar els ullals petits i afiladíssims, però s'ha venjat obrint els esfínters als meus peus. Hem reculat. Tornem a estar confinats a casa. És temps de Quaresma i els escolars, si volen, podran veure tallar la quarta cama a la vella del bacallà. Virtualment.
Martina Rius Mauri, en l'acció artística 'Nit amb conte', inspirada en la pintura de Fina Veciana. Al llibre digital Bombes de llavors. Foto: Francesc Corpas
com la proximitat d'un tro.
JULES RENARD. Pèl roig
El relat breu Faula de l'aranya i la lluerna és una ficció protagonitzada per dos aràcnids i un insecte que pacten una col·laboració que els beneficia mútuament. No hi falta la conclusió moral, que podria ser l'inici d'una societat capitalista en la comunitat del ram.
Quan va acabar la condemna prescrita pel tribunal, l'aranya es va incorporar a la vida normal. Era una aranya rehabilitada. Estava decidida a no robar mai més cap mosquit. Si no en caçava, els demanaria a les veïnes o als magistrats que la van jutjar. Segons van dir al judici, si necessitava menjar i en demanava educadament, els seus congèneres n'hi donarien de bon grat.
Em plau compartir Bombes de llavors, llibre digital que recull de 20 proses poètiques il·lustrades amb pintures, fotografies i collages.
«Una bomba de llavor és una boleta de fang plena de petites llavors que, eixuta, es llença en qualsevol tros de terra on creixeran, en unes setmanes, plantes i flors. Una arma pacífica, útil per poder recuperar la vegetació minvant i tota la vida al seu voltant. La Lena ens llança, ara, la seva bomba ben personal. Amb paraules per fang, la llengua per aigua, i la seva mà trencada per remenar la terra, ha conformat la bomba embolcallant cada llavor amb frases, metàfores i imaginació perquè en naixessin unes proses com unes roses.» Mònica de Dalmau Mommertz
Autora de les proses poètiques: Lena Paüls
Pròleg: Mònica de Dalmau Mommertz
Il·lustracions: Carme Andrade (aiguada xinesa) Mònica de Dalmau Mommertz (pròleg i epíleg) Teresa Llorach (aquarel·la) Josep Lomas (fotografia) Sara Mauri (fotografia) Marc Pérez Oliván/Nené (pintures) Cesca Toledano (fotografia) Fina Veciana (pintures) i Rosa Virgili (pintures)
Em plau presentar-vos de la meva collita creativa de 2018 Qui hi ha sota el barret?, conte per a infants publicat en suport digital il·lustrat per l'artista plàstica reusenca Rosa Virgili.
Presentació del conte a la Biblioteca Infantil del Centre de Lectura en commemoració del Xè aniversari de la biblioteca. Reus, 20-10-2018 Vegeu-ne la crònica
La presentació presencial ha tingut lloc a la Biblioteca Infantil del Centre de Lectura en el marc del X aniversari de la fundació de la biblioteca. Prèviament a l'explicació del conte per part de les autores, els assistents han fet un taller de barrets. La sessió de contacontes ha estat participativa i molt animada tant pels infants com pels adults que els acompanyaven. Els assistents s'han endut de record el barret que han personalitzat en el taller i un punt de llibre amb l'adreça digital de l'àlbum.
Explicació del procés creatiu a la CT Art Gallery. Reus, 15-12-2018 Vegeu-ne la crònica
En una sessió a la CT Art Gallery, convidades per l'artista i galerista Cori Torroja, les autores hem explicat aspectes tècnics d'aquest treball. En paral·lel al guió del conte, les autores revelem algun entrellat del procés creatiu, com ara les transformacions produïdes en el text inicial —consistents, bàsicament, a suprimir allò que les imatges ja recollien— i a mostrar les il·lustracions originals fins a arribar a les del llibre digital. Les autores hem regalat als assistents un punt de llibre i un díptic amb dibuixos del conte per pintar.
Em plau presentar-vos Estimo la dona que sóc: #mestimo, una publicació digital que aplega trenta-sis microproses inspirades en trenta-sis pintures de l'artista plàstica Fina Veciana.
Veciana va iniciar aquest projecte el Dia Internacional de la Dona i es posava de fita Sant Jordi per pintar cada dia una obra que donés relleu a una peculiaritat femenina. Començava així una col·lecció en la qual es podien veure representades dones diferents en la seva complexitat. En paral·lel vaig escriure'n una interpretació poètica de cada obra. El conjunt, en paraules de Carme Andrade, autora del pròleg:
Aquest treball esclata de bellesa i de sensualitat.
I constitueix un bàlsam i un regal per als nostres
temps convulsos.
La presentació presencial es va materialitzar en una performance en el marc de la Mostra d'Arts Visuals Montriart 2018 (1-9-2018) combinant projecció, dansa, música i recital. Amb Carme Andrade, Meritxell Blay, Mònica de Dalmau, Laia Domingo, Cristina Duran, Antònia Farré i Fina Veciana.
Dotze d'aquests treballs formaran part d'un calendari, que inclourà els textos.
Perquè he vist la dansa muda dels teus dits,
puc sentir el silenci fecund
dels finíssims capil·lars de les arrels
que desplegues amb lenta traça,
fent camí entre la pedra de llicorella.
Nodreixes els borrons latents:
raïm, panses, llavors.
Em plau presentar-vos La musa de la frescor, una publicació digital col·lectiva que aplega 14 textos de catorze autors que interpreten el quadre 'La musa de la frescor', de
Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1951) des de sensibilitats
diferents. Catorze lectures particulars de la mateixa obra d'art.
Comparteixo autoria amb Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas
Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez,
Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté,
Victòria Rodrigo i Anabel Sáiz Ripoll.
Pérez Oliván. Musa de la Frescor, acrílic, 240 x 120 cm
Temps ha que coneixem la Frida. A l'estiu feia de cep de secà per enganyar el picot. «Tot val —deia— si vols ser doll i fogar.» A primera hora de la tarda l'hem retrobada escampant al desert una almosta de grans menudíssims de calamarsa. No és el primer agost que s'aposta en silenci darrere unes tanques per protegir el borboll de gel inaturable que li crema el palmell. Se'n guarda prou de dir-nos d'on treu aquesta matèria esmicolada de tants somnis que es refan a cada albada. ¿A qui ho podria dir, si en aquesta hora fins i tot els tèrmits fan migdiada i nosaltres estem teixint capoll? De totes totes, és millor aquesta feina que l'altra.
Em plau presentar-vos El vestit negre, una publicació digital interdisciplinar que aplega 38 autors (artistes plàstics, fotògrafs i escriptors), que hi han aportat cinquanta-una creacions centrades en el vestit negre com a correlat objectiu per evocar emocions i sentiments. Hi participo amb el relat ‘A ritme de balada’ i amb la fotografia titulada ‘Sense perdre el fil’ i n'he coordinat el projecte col·lectiu conjuntament amb Eduard López.
Comparteixo autoria amb Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma
Barberan, Josep Manuel Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta
Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada,
Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López,
Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté,
Núria Naval, Nené, Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana
Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite
Torres i Rosa Virgili.
El bosc ha estat de festa i els convidats s'allunyen dels llops sense disfressa que recullen penyores. Hi ha un any que plega, mentre a la molsa nova mestral i calma arrelen. I el cicle recomença.
En els murs de tots els pobles per on passava l'autobús podia llegir «T'estimo, Xell». Fins a l'entrada del darrer, que hi havia afegit «(ja arribes)» Reconeixia la seva lletra. Em va venir a recollir a l'estació d'autobusos amb el tot terreny. Un quart d'hora de camí i seríem al refugi de muntanya. Havia de ser una nit especial. El meu estimat s'havia avançat per preparar-la. Pel viatge, sota de la caçadora de pell, m'havia posat el vestit negre que s'aguantava al cos per unes tiretes de mig dit sobre les espatlles. És l'uniforme de l'orquestra, no en tinc cap altre, de vestit de gala. Segur que ell no me l'havia vist. No aniria a un concert ni si hi actuava jo. No pensava mostrar-me fins que no em tragués la caçadora, al refugi. Però les carícies havien començat abans d'arribar-hi, a ritme de balada, entre alzines sureres, i havíem aviat la roba feta un garbuix al seient de darrere. Una estona després, em vaig trobar els seus llavis a l'espatlla nua i, a la falda, una capseta de fusta de sàndal amb pètals de roses perses, fulles de nard i de gessamí. En arribar, la taula estava parada amb estovalles blanques i a les prestatgeries hi havia espelmes de tamariu enceses. A la cambra, una catifa de pètals de ginesta. Després, el refinament gastronòmic, el pa de pinya i papaia, el vi vellutat, dens, pastós, vermell fosc prioratí. Altra vegada la balada i la coreografia rabiosament insistent en una mateixa rajola. I el vestit negre que se m'enganxava al cos. Tota foc, un altre cop. I la sirena dels bombers. I la lluna roja.
Has
fotografiat l'aire que passa entre les fileres de pollancres, on
presències retallades a l'atzar juguen a la cluca. T'atures amb la
càmera a la mà, allargues la mirada cap a l'horitzó que s'estén al
vèrtex de molts camins per triar, mentre escoltes el tremolar a ratxes
de les fulles en una sordina de platerets, cascavells i sonalls. L'aire
s'emporta els núvols, despentina l'herba, joguineja amb la memòria. És
l'aire que fa bategar les unitats sensibles a través d'aquest escenari
recreat, arcàdia de la innocència. Acluques els ulls i toques paret de
cuit: energia eòlica.
Remeno paraules. Publicació digital que aplega les vint-i-cinc primeres proses pòetiques d'aquest blog, connectades a vint-i-cinc imatges. D'aquesta simbiosi en flueixen significats nous i emocions renovades.
Pintors i fotògrafs m'han cedit les seves imatges virtuals i s'han fet
còmplices del projecte literari que he anat travant al llarg de cinc
anys. Remeno paraules conté composicions digitals de Marta Anguera Curto i Cori Torroja. Pintures de Pérez Oliván, Nené, Xavier Aluja, Núria Feijoó i de Fina Veciana. Fotografies de Fabián Azul, d'Antonieta Codina, de Màrius Domingo de Pedro, de Josep Masanés, de Rosa Puig i de Iolanda Salvadó. L'aquarel·la de la coberta és de Joan Tharrats (El vestit negre), cedida per a un fragment de narració i per aquest llibre. Pròleg d'Eduard López.
¿Qui recorda que aquest empedrat tebi, olorós de pa acabat de treure del
forn era un pou? Hi havies fet cap relliscant pels replecs afilats de
diamant. El silenci era fosc i no hi havia llibant per abastar i evadir-te'n fins que vas pressentir que no estaves suspesa en l'espai. La voluntat et va fer moure els dits dels peus i vas sentir que tocaven terra eixuta. Va ser el dia que et vas obligar a veure el punt de llum, allà dalt. Ni un filet no feia. I l'endemà i l'altre les parets es feien baixes a mesura que s'eixamplava el feix de llum. Avui és una passera, amb portes, balcons, finestres curulles de cintes amb estolons de noves plantes. Sol i lluna. I pa cruixent.
Per sou una rosta d'oli nou, i la resta en herència
de paelles de ferro amb forats on torreu castanyes;
de moniatos colgats entre la cendra,
de panses i secallons,
de finestrons que baten l'ametlla i el sucre.
¿Què em queda per empenyorar?
Els dits mascarats
i les clofolles a la paperina fumada.
L'endemà al matí els núvols ja estaven inflats
com globus grisencs i només va caldre dues
estirades
de corda per anar-los buidant.
LENA PAÜLS, L'Aixecacases
Fora vila, les fogueres sota control cremen fustots requisats de les muntanyes de mobles vells que s'arraconen a cada cantonada. S'encenen petards pels terrats i corren coets borratxos a la sortida dels instituts on adolescents s'estudien amb els ulls del desig. ¿Què en farem, de tantes converses apilades?
Les oques envesteixen un gripau
que es capbussa esbalaït a la pica plena de verdet.
Tot d'una, el gripau pren un relleu insospitat
i els passavolants desvagats en fan fotos
mentre els guardes retiren la indigent del peu rosegat.