UN ANORAC PER A LA MARTINA

Foto: © Francesc Corpas

La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria.

Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Engreixaria els pollets amb pa estovat i moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostès a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres dels boscos d'Escornalbou i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc compraria una vaca i el seu vedellet i un anorac de plomes amb caputxa. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. 
I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra.  I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: «Adeu pollets, adeu gallines, adeu porc, adeu vaca, adeu vedell saltironant pels camps i adeu anorac».

Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se n'havia vessat gens de llet.

La Martina es va tornar a carregar la gerra al cap. Havia après que fer castells en l'aire pot portar disgustos. 
Es va asseure en una pedra del camí. El sol li va acaronar el rostre i es va dir per a ella mateixa somrient: "Tinc dret a somiar." 
I va reprendre el camí cap al mercat, sense badar. Feia un fred...

© Lena Paüls

Versió del conte La Lletera,
escrita quan va néixer la Martina Rius Mauri, el 2010

A LA PLATJA

© Teresa Llorach
Aquarel·la 15 x 24 cm

Si ets capaç d'adonar-te,
desheretada,
que el món solca per altres mars
allunyats de l'origen,
i  t’has quedat a la mateixa platja,
mira't amb uns altres ulls les desferres,
adoba el bot,
i fes que tot sigui possible.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

NO HI HAURIES DE SER

Il·lustració: © Pere Prats Sobrepere

Ballen les orenetes
al ràfec de la teva cel·la.

Series música i cant,
si no fossin on no hauries de ser.

© Lena Paüls

LA CASETA DE LA TULIPA

La caseta de la tulipa. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre paper, 25 x 19,5

Jamila ho sap, morirà lluny de casa,
—de la d'aquí, en la d'allà no hi pensa—.
Va rambla avall, s'entreté amb les tulipes;
després va al moll i s'asseu una estona.

© Lena Paüls. Del poema L'alè que fa olor de menta

A LA PRIMERA AIRINA

© Rosa Virgili
Cada Minut Perdo i Recupero l'Esperança. Prou Flors Negres
Collage sobre tela, 20 x 20 cm 

Ara, a la primera airina, les paraules de Lorca
vibren en els pollancres del caminal
de la seva finca familiar, a Granada,
si fa no fa com aquelles llavors teves
s'escampen per les feixes cada anyada,
i arrelen i brosten i floreixen i fruiten.

© Lena Paüls

ENTRE ELS RAÏLS

Fotografia: © Fabián Azul
Estació de Porto-São Bento, Porto, Portugal, 2019

Entre els raïls s'empaiten dues rates.
No atura el plor, mentre els vagons es buiden
de viatgers que en baixen en silenci.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè amb olor de menta

EL MAL

Última carta, 16 de juliol de 1938. Fotografia: © Antonieta Codina

No sabíem que la natura havia après del humans que la venjança es pot revestir de mil disfresses. Fins fa poc ens pensàvem que el mal sempre atacava entre tenebres. Com el teu, que et devia abandonar sense amortallar al fons d'una bassa de fang dels terrissaires llorquins, als dipòsits dels horts de la vila o rebatut al rocam de la platja. Si ara en trobaven fragments, no sabrà ningú el teu nom ni recordarà per què vas arribar fins allí. La natura ha après dels humans que se'n pot venjar de mil maneres. I vencerà.

© Lena Paüls

In memoriam

Pere Bertran. Reus, 1916 - 
Llorca? (Alt Guadalentí, Múrcia), 1938
Oncle d'Antonieta Codina, fotògrafa d'aquest apunt

A PUNT D'UN NOU VIATGE

Aquarel·la: © Teresa Llorach

A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar,
passeges entre fonts i jardins ufanosos.
En el primer segon que queda dels teus dies,
tornes a aprendre a riure, escampada en els altres.

Del poemari L'alè amb olor de menta

EN UN PORTAL QUALSEVOL

Fotografia: © Mònica de Dalmau Mommertz

Les hores soles, una a una,
et sorprenen amb un fil de saliva
als llavis entreoberts
ajaguda en un portal qualsevol.
¿Qui diu que res no et justifica
per tornar enrere i posar-te a recer
de tot allò que puguis dir que és teu?
Continues matant les repetides
tot ventant-te, zim-zam, sobre un son prim.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè amb olor de menta.

TOT UN DESERT

Pintura: © Pérez Oliván
Acrílic sobre tela 146-114

Pel somni sec, Jamila sospira ara
un blau així, que el llevant mig arrissa,
en lloc d'un mar, la sorra de les dunes
tot un desert per al seu cos de noia.

Del poemari L'alè que fa olor de menta

MENTA FRESCA

Menta fresca. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre paper, 25 x 19,5 cm

Dels dits et brosten paraules,
i et preguntes si hi ha cap boira
que no enyori badalls de sol.
Beus te amb fulles de menta fresca
i comptes els pinyols de dàtil,
que has plantat a la galeria.
Regues els testos, didal a didal,
i la collita ja es fa anunciar.

© Lena Paüls. De L'alè que fa olor de menta

PROU FLORS CREMADES

Leviatan. L'enveja. © Rosa Virgili
Fotografia retocada amb tintes,  24 x 30 cm.

El cos que recorda la primavera, l'encostronat del salobre, l'escata bufada, el temps del color de la coronil·la, de la mimosa, de la ginesta i de l'argilaga encesa no voldrien flors cremades. Però el cicle no s'atura. I les capes que van sumant-se al substrat tinten el present. Som recanvi. 

© Lena Paüls

DES DE CASA

Mirant des de casa. © Teresa Llorach
Aquarel·la, 21 x 21 cm

Passa un cel llis com un mirall 
al vidre del finestral. 
Els ulls dins els ulls ronden.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

MOMENT MÀGIC

Quan seré gran. © Pérez Oliván
Acrílic sobre paper, 20 x 20 cm

Fa poc que ha après a caminar i ja cavalca el pal amb cap de cavall. Encara no ha ensopegat, ni una sola vegada, amb les pedretes del terra. Ara s'enfila a la falda de la dona asseguda i va pujant pel seu cos com ho faria un escalador expert a punt d'arribar al cim d'una roca. Li agafa el cabell de les dues bandes de la cara, els ajunta i els mena a poc a poc cap a un costat. Encamellat a l'espatlla de la dona, li aixeca els rínxols que li queden al clatell. I l'hi fa un petó. Mare, ¿quan tornarà a ser ahir?

© Lena Paüls

VERD

Verd. © Fina Veciana

Un goig de verd arrela
en aquesta hora

i ens lliga al món.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

LA SALVACIÓ DELS JUSTOS

Fotografia: © Màrius Domingo de Pedro

Plou poc, però sense treva. Una parella de caderneres, una de mallerengues, una altra de pit-roigs, una de pardals i una coloma s'estan ajocades als últims seients d'un vagó de metro, mortes de gana. S'hi han enfilat a l'estació de Santa Eulàlia a les primeres gotes i no han tastat altra cosa que les molles de pa seques d'un berenar infantil. Han anat tot el dia línia 1 amunt, línia 1 avall, sense passatge.
El comboi ara és a cotxeres i, mentre la coloma espigola entre els seients, els moixons menuts especulen sobre el fet que els coloms ja saben quin pa s'hi dona en un diluvi. La coloma fa veure que no els sent.  Una mallerenga diu que els  petits en tenen prou amb no res, en canvi la coloma... però, no la compadeixen. És més, una cadernera ha insinuat que, si el confinament dura massa, hauran d'obligar la coloma a sortir. Un pardal ha afegit que a molts parterres hi ha oliveres de jardí, que haurien de procurar estar-hi a bones perquè quan acabi tot els en porti una branca. Fins aquí la coloma havia fet com si no els sentís, però ara salta tota enfurida i replica: «No em mouré d'aquesta arca, una servidora.»  Ha afegit que no li vinguessin amb allò de l'honor de ser el símbol de la pau... Que segons li havia arribat per memòria genètica, la branca postdiluvi va arribar pelada i que, si no era que va servir per fer infusions, ja n'haurien tirat un bon tros a l'olla amb allò..
Va fer un vol d'animal desvalgut, es va apalancar tan dignament com li va ser possible sobre una barra del vagó i es va posar a parrupar de cara a una finestra de seguretat. Els va deixar amb la paraula al bec (a falta de gra, paraula és bona).

© Lena Paüls

Reus Digital, 2-4-2020

CONFINATS A LA QUARTA SETMANA DE QUARESMA

Vella Quaresma. «Nines de Drap», d'Isabel Marsal

Hem demanat prestat un gos a la veïna. Si no, no hauríem tingut excusa per sortir de casa. Exposats que les forces de seguretat ens preguntessin on anàvem, no hauríem sabut què dir. Teníem la possibilitat de  sortir a estirar les cames fent veure que anàvem a comprar amb el carret, però és d'aquells que s'estiren, no dels que s'empenyen còmodament com els cotxets de criatures. I no en podíem comprar cap altre, ara que totes les botigues estaven tancades per decret. La veïna s'ha avingut a deixar-nos un dels seus cinc gossets, un terrier de Yorkshire d'un any, lliure eternament al terrat amb els altres, no es deixava posar la corretja. Per fi, quan ja portava el collar, s'ha adonat que la mestressa es quedava al replà, i ha fet uns esgarips de por. Just arribats al portal, ha passat un cotxe dels Mossos d'Esquadra cridant a tot micro: «Separin-se, caminin separats...» El gosset es retorçava de cos i, desesperat, em feia anar d'aquí d'allà. Es veia d'una hora lluny que no ens coneixia. No ha trigat gaire a enfocar tota la ràbia cap a la meva cama a la qual, protegida amb pantaló i mitjons llargs, no ha aconseguir clavar els ullals petits i afiladíssims, però s'ha venjat obrint els esfínters als meus peus. Hem reculat. Tornem a estar confinats a casa. És temps de Quaresma i els escolars, si volen, podran veure tallar la quarta cama a la vella del bacallà. Virtualment.

© Lena Paüls

REPORTATGE GRÀFIC DE LA PERFORMANCE DE PRESENTACIÓ DE 'BOMBES DE LLAVORS'

Martina Rius Mauri, en l'acció artística 'Nit amb conte', inspirada en la pintura
de Fina Veciana. Al llibre digital Bombes de llavors. Foto: Francesc Corpas

Vegeu aquí el  Reportatge gràfic 

de la performance de presentació 

del llibre digital Bombes de llavors 

Centre d'Art Cal Massó, 28-XI-2019

Autors del reportatge:

ASA, Farners Casas,  Josep Coca, Francesc Corpas,
Mònica de Dalmau, Joan Ferrando, Humbert Ferré,

 Elena Giménez,  Sara Mauri, Lena Paüls,
Núria Olesti, Cesca Toledano i Fina Veciana.

FAULA DE L'ARANYA I LA LLUERNA

Descarregueu aquí el relat en PDF

El vol d'un mosquit torba tant 

com la proximitat d'un tro.
JULES RENARD. Pèl roig

El relat breu Faula de l'aranya i la lluerna és una ficció protagonitzada per dos aràcnids i un insecte que pacten una col·laboració que els beneficia mútuament. No hi falta la conclusió moral, que podria ser l'inici d'una societat capitalista en la comunitat del ram.

Quan va acabar la condemna prescrita pel tribunal, l'aranya es va incorporar a la vida normal. Era una aranya rehabilitada. Estava decidida a no robar mai més cap mosquit. Si no en caçava, els demanaria a les veïnes o als magistrats que la van jutjar. Segons van dir al judici, si necessitava menjar i en demanava educadament, els seus congèneres n'hi donarien de bon grat. 

Faula de l'aranya i la lluerna, fragment

'BOMBES DE LLAVORS', PROSES POÈTIQUES IL·LUSTRADES

Llegiu aquí el llibre en línia

o bé descarregueu-lo aquí en suport PDF

Em plau compartir Bombes de llavors, llibre digital que recull de 20 proses poètiques il·lustrades amb pintures, fotografies i collages.

«Una bomba de llavor és una boleta de fang plena de petites llavors que, eixuta, es llença en qualsevol tros de terra on creixeran, en unes setmanes, plantes i flors. Una arma pacífica, útil per poder recuperar la vegetació minvant i tota la vida al seu voltant. La Lena ens llança, ara, la seva bomba ben personal. Amb paraules per fang, la llengua per aigua, i la seva mà trencada per remenar la terra, ha conformat la bomba embolcallant cada llavor amb frases, metàfores i imaginació perquè en naixessin unes proses com unes roses.» Mònica de Dalmau Mommertz

Autora de les proses poètiques: Lena Paüls 

Pròleg:  Mònica de Dalmau Mommertz

Il·lustracions: 
Carme Andrade (aiguada xinesa)
Mònica de Dalmau Mommertz (pròleg i epíleg)
Teresa Llorach (aquarel·la)
Josep Lomas (fotografia)
 Sara Mauri (fotografia)
Marc Pérez Oliván/Nené (pintures)
 Cesca Toledano (fotografia)
 Fina Veciana (pintures) 
i Rosa Virgili (pintures) 

Vegeu-ne: Reportatges, booktrailer, entrevista i articles

QUI HI HA SOTA EL BARRET?

Em plau presentar-vos de la meva collita creativa de 2018 Qui hi ha sota el barret?, conte per a infants publicat en suport digital il·lustrat per l'artista plàstica reusenca Rosa Virgili.

Presentació del conte a la Biblioteca Infantil del Centre de Lectura
en commemoració del Xè aniversari de la biblioteca. Reus, 20-10-2018
Vegeu-ne la crònica

La presentació presencial ha tingut lloc a la Biblioteca Infantil del Centre de Lectura en el marc del X aniversari de la fundació de la biblioteca. Prèviament a l'explicació del conte per part de les autores, els assistents han fet un taller de barrets. La sessió de contacontes ha estat participativa i molt animada tant pels infants com pels adults que els acompanyaven. Els assistents s'han endut de record el barret que han personalitzat en el taller i un punt de llibre amb l'adreça digital de l'àlbum.

Explicació del procés creatiu a la CT Art Gallery. Reus, 15-12-2018
Vegeu-ne la crònica

En una sessió a la CT Art Gallery, convidades per l'artista i galerista Cori Torroja, les autores hem explicat aspectes tècnics d'aquest treball. En paral·lel al guió del conte, les autores revelem algun entrellat del procés creatiu, com ara les transformacions produïdes en el text inicial —consistents, bàsicament, a suprimir allò que les imatges ja recollien— i a mostrar les il·lustracions originals fins a arribar a les del llibre digital. Les autores hem regalat als assistents un punt de llibre i un díptic amb dibuixos del conte per pintar.

Per saber-ne més:
Crònica de la presentació de l'àlbum il·lustrat

La tecnologia una via per generar bellesa (i nous hàbits de lectura)

Fotografies:
Isabel Martínez, David Maya, Núria Olesti,
Vicky Riera, M. Dolors Sardà

Vídeos:
David Maya

ESTIMO LA DONA QUE SÓC: #MESTIMO

Llegiu el llibre en línia:

Descarregueu el llibre en PDF

 

Em plau presentar-vos Estimo la dona que sóc: #mestimo, una  publicació digital que aplega trenta-sis microproses inspirades en trenta-sis pintures de l'artista plàstica Fina Veciana.

Veciana va iniciar aquest projecte el Dia Internacional de la Dona i es posava de fita Sant Jordi per pintar cada dia una obra que donés relleu a una peculiaritat femenina. Començava així una col·lecció en la qual es podien veure representades dones diferents en la seva complexitat. En paral·lel vaig escriure'n una interpretació poètica de cada obra. El conjunt, en paraules de Carme Andrade, autora del pròleg:

Aquest treball esclata de bellesa i de sensualitat.

I constitueix un bàlsam i un regal per als nostres

temps convulsos.

La presentació presencial es va materialitzar en una performance en el marc de la Mostra d'Arts Visuals Montriart 2018 (1-9-2018) combinant projecció, dansa, música i recital. Amb Carme Andrade, Meritxell Blay, Mònica de Dalmau, Laia Domingo, Cristina Duran, Antònia Farré i Fina Veciana.

Dotze d'aquests treballs formaran part d'un calendari, que inclourà els textos.

Per saber-ne més:

Síntesi poètica de #mestimo, un regal excepcional

Performance de presentació del llibre digital
Montbriart, Montbrió del Camp, 1-9-2018

Fotografies: 

Fany Alberich, Carmina Blay, Farners Casas, 

Francesc Corpas, Montserrat Flores, Nati Mestre,  
Mercè Mestre, Núria Olesti i Carlota Ribera.

Vídeos: 

Albert Francesch, Jordi Ribera Gesalí,

Joan M. Valero i Carme Andrade.

PENSAMENT GROC

Foto: © ASA

— ¿Quin groc t'ha picat?

— Un pensament groc.

ELOGI DEL SILENCI

Perquè he vist la dansa muda dels teus dits,
puc sentir el silenci fecund
dels finíssims capil·lars de les arrels
que desplegues amb lenta traça,
fent camí entre la pedra de llicorella.
Nodreixes els borrons latents:
raïm, panses, llavors.

Pintura: Marta Ballvé Moreno
Poema: Lena Paüls

'LA MUSA DE LA FRESCOR' EN SUPORT DIGITAL

Cliqueu aquí per llegir el making of
d'aquesta creació col·lectiva

Em plau presentar-vos La musa de la frescor, una  publicació digital col·lectiva que aplega 14 textos de catorze autors que interpreten el quadre 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1951) des de sensibilitats diferents. Catorze lectures particulars  de la mateixa obra d'art.

Comparteixo autoria amb Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez, Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Victòria Rodrigo i Anabel Sáiz Ripoll. 

 

Escolteu-ne un pòdcast

Veu: Andreu Sotorra 

Música: 'Alichino', Gianmaria Testa. De l'àlbum 'Prezioso', 2019 

 

**

 

Making off de ¿Qui és la musa de la frescor?

 

LA MUSA DE LA FRESCOR

Pérez Oliván. Musa de la Frescor, acrílic, 240 x 120 cm

Temps ha que coneixem la Frida. A l'estiu feia de cep de secà per enganyar el picot. «Tot val —deia— si vols ser doll i fogar.» A primera hora de la tarda l'hem retrobada escampant al desert una almosta de grans menudíssims de calamarsa. No és el primer agost que s'aposta en silenci darrere unes tanques per protegir el borboll de gel inaturable que li crema el palmell. Se'n guarda prou de dir-nos d'on treu aquesta matèria esmicolada de tants somnis que es refan a cada albada.  ¿A qui ho podria dir, si en aquesta hora fins i tot els tèrmits fan migdiada i nosaltres estem teixint capoll? De totes totes, és millor aquesta feina que l'altra.

Text: © Lena Paüls

Pintura: © Pérez Oliván

 

Pòdcast de la prosa poètica

Veu: Andreu Sotorra. 

Música: 'Alichino', Gianmaria Testa. De l'àlbum 'Prezioso', 2019

 

Prosa poètica publicada a 'La musa de la frescor'

Edició digital:

EL VESTIT NEGRE. IMATGES I MOTS

Em plau presentar-vos El vestit negre, una  publicació digital interdisciplinar que aplega 38 autors (artistes plàstics, fotògrafs i escriptors), que hi han aportat cinquanta-una creacions centrades en el vestit negre com a correlat objectiu per evocar emocions i sentiments. Hi participo amb el relat ‘A ritme de balada’ i amb la fotografia titulada ‘Sense perdre el fil’ i n'he coordinat el projecte col·lectiu conjuntament amb Eduard López.

Comparteixo autoria amb Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma Barberan, Josep Manuel Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada, Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López, Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Nené,  Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite Torres i Rosa Virgili.

Pròleg: Biel Ferrer

Epíleg: Eduard López

Coberta: Rosa Virgili

Àlbum de fotos de la performance de presentació.  Centre de la Imatge Mas Iglesias, Reus, 14-6-2017

PENYORA AL BOSC

 © Núria Feijoó

El bosc ha estat de festa
i els convidats s'allunyen
dels llops sense disfressa
que recullen penyores.

Hi ha un any que plega,
mentre a la molsa nova
mestral i calma arrelen.
I el cicle recomença.


Poema: © Lena Paüls
Pintura: © Núria Feijoó

EL VESTIT NEGRE

 

En els murs de tots els pobles per on passava l'autobús podia llegir «T'estimo, Xell». Fins a l'entrada del darrer, que hi havia afegit «(ja arribes)» Reconeixia la seva lletra. Em va venir a recollir a l'estació d'autobusos amb el tot terreny. Un quart d'hora de camí i seríem al refugi de muntanya. Havia de ser una nit especial. El meu estimat s'havia avançat per preparar-la. Pel viatge, sota de la caçadora de pell, m'havia posat el vestit negre que s'aguantava al cos per unes tiretes de mig dit sobre les espatlles. És l'uniforme de l'orquestra, no en tinc cap altre, de vestit de gala. Segur que ell no me l'havia vist. No aniria a un concert ni si hi actuava jo. No pensava mostrar-me fins que no em tragués la caçadora, al refugi. Però les carícies havien començat abans d'arribar-hi, a ritme de balada, entre alzines sureres, i havíem aviat la roba feta un garbuix al seient de darrere. Una estona després, em vaig trobar els seus llavis a l'espatlla nua i, a la falda, una capseta de fusta de sàndal amb pètals de roses perses, fulles de nard i de gessamí. En arribar, la taula estava parada amb estovalles blanques i a les prestatgeries hi havia espelmes de tamariu enceses. A la cambra, una catifa de pètals de ginesta. Després, el refinament gastronòmic, el pa de pinya i papaia, el vi vellutat, dens, pastós, vermell fosc prioratí. Altra vegada la balada i la coreografia rabiosament insistent en una mateixa rajola.  I el vestit negre que se m'enganxava al cos. Tota foc, un altre cop. I la sirena dels bombers. I la lluna roja.

Text: © Lena Paüls

Pintura:  © Joan Tharrats 

HAIKU ESPIRAL

L'AIRE JUGA A LA CLUCA

© Rosa Puig. Foto de la sèrie «Aire»
200 x 75 cm paper baritat i alumini Dibond

Has fotografiat l'aire que passa entre les fileres de pollancres, on presències retallades a l'atzar juguen a la cluca.  T'atures amb la càmera a la mà, allargues la mirada cap a  l'horitzó que s'estén al vèrtex de molts camins per triar, mentre escoltes el tremolar a ratxes de les fulles en una sordina de platerets, cascavells i sonalls. L'aire s'emporta els núvols, despentina l'herba, joguineja amb la memòria. És l'aire que fa bategar les unitats sensibles a través d'aquest escenari recreat, arcàdia de la innocència. Acluques els ulls i toques paret de cuit: energia eòlica.

ESCOLTEU el pòdcast de la prosa poètica

Veu: Andreu Sotorra

* Canal SPOTIFY   * Canal IVOOX

Del llibre de proses poètiques 

Remeno paraules, de Lena Paüls

REMENO PARAULES25 PROSES POÈTIQUES IL·LUSTRADES

Remeno paraules. Publicació digital que aplega les vint-i-cinc primeres proses pòetiques d'aquest blog, connectades a vint-i-cinc imatges. D'aquesta simbiosi en flueixen significats nous i emocions renovades.

Pintors i fotògrafs m'han cedit les seves imatges virtuals i s'han fet còmplices del projecte literari que he anat travant  al llarg de cinc anys. Remeno paraules conté composicions  digitals de Marta Anguera Curto i Cori Torroja. Pintures de Pérez Oliván, Nené,  Xavier Aluja, Núria Feijoó i de Fina Veciana. Fotografies de Fabián Azul, d'Antonieta Codina, de Màrius Domingo de Pedro, de Josep Masanés, de Rosa Puig i de Iolanda Salvadó. L'aquarel·la de la coberta és de Joan Tharrats (El vestit negre), cedida per a un fragment de narració i per aquest llibre.  Pròleg d'Eduard López.

LLEGIU Remeno paraules on line
*
DESCARREGUEU el llibre en pdf

*

 ESCOLTEU els pòdcasts de les proses poètiques

Veu: Andreu Sotorra

*

BOOKTRAILER

ELS PEUS EN TERRA EIXUTA

© Jorge Medina

Per a Marta Anguera Curto

 

 ¿Qui recorda que aquest empedrat tebi, olorós de pa acabat de treure del forn era un pou? Hi havies fet cap relliscant pels replecs afilats de diamant. El silenci era fosc i no hi havia llibant per abastar i evadir-te'n fins que vas pressentir que no estaves suspesa en l'espai. La voluntat et va fer moure els dits dels peus i vas sentir que tocaven terra eixuta. Va ser el dia que et vas obligar a veure el punt de llum, allà dalt. Ni un filet no feia. I l'endemà i l'altre les parets es feien baixes a mesura que s'eixamplava el feix de llum. Avui és una passera, amb portes, balcons, finestres curulles de cintes amb estolons de noves plantes. Sol i lluna. I pa cruixent.

Text: © Lena Paüls

Fotografia: © Jorge Medina 

AMB L'ARTIFICI ENLAIRE

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

NO SABRÀ NINGÚ ON PAREM

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

AL SEU PAS GRILLEN LES PALMERES

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

PER MIL ABELLES

Foto de © Fabián Azul

Haiku de Temps de penyora de © Lena Paüls

AL MIRALL DE LA BASSA

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

¿ON ÉS EL COLOR DEL MAR?

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

DE NIT, FANALETS

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

MARÇ QUE MARCEGES

Foto de © Fabián Azul

Versos de Temps de penyora de © Lena Paüls

SOMNI DE FONT I ROCA

Font del Vern, a Sant Hilari Sacalm
Foto: © Cesca Toledano

Per a Montse Guasch

Mare i àvia finestrera,
Al somni de ser font i
Roca hi afegeixes
Carícies de sol a la roba.

Planxes taula, sense vacances,
Amiga de testos i olles:
Un camí desbrossat.

DITS MASCARATS

Castanyes de Prades. Foto: © Antonieta Codina

Per sou una rosta d'oli nou, i la resta en herència
de paelles de ferro amb forats on torreu castanyes;
de moniatos colgats entre la cendra,
de panses i secallons,
de finestrons que baten l'ametlla i el sucre.
¿Què em queda per empenyorar?
Els dits mascarats
i les clofolles a la paperina fumada.

LENA PAÜLS, poema XI, Novembre,
de Temps de Penyora

NÚVOLS INFLATS

L'endemà al matí els núvols ja estaven inflats
com globus grisencs i només va caldre dues
estirades de corda per anar-los buidant.
LENA PAÜLS, L'Aixecacases
 

JULIOL, DE NIT

Mirant per la finestra. Mixta sobre paper, 25 x 35
© Fina Veciana, 2014

De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
i l'amor tothora en remull per continuar navegant.   De Temps de penyora

FOGUERES

Foguera de Sant Joan a Reus, 1967? © ASA

Fora vila, les fogueres sota control cremen
fustots requisats de les muntanyes de mobles vells
que s'arraconen a cada cantonada.
S'encenen petards pels terrats
i corren coets borratxos a la sortida dels instituts
on adolescents s'estudien amb els ulls del desig.
¿Què en farem, de tantes converses apilades?

Poema: fragment de Temps de penyora. © Lena Paüls

Foto: © ASA

OQUES AL CLAUSTRE

Oca al claustre de la Catedral de Barcelona.
Foto: © Paüls

Les oques envesteixen un gripau
que es capbussa esbalaït a la pica plena de verdet.
Tot d'una, el gripau pren un relleu insospitat
i els passavolants desvagats en fan fotos
mentre els guardes retiren la indigent del peu rosegat.

© Lena Paüls
Fragment de Juny. De Temps de penyora