Dempeus sempre. Alces mans i estendards, forques, si calen, pel dolor i la misèria que clama arreu. Dempeus sempre. I, si ens decantem, que sigui per la càrrega de grana. Sembrada a punt.
Jo també et desitjava quan vas dir «Vull ballar sempre amb tu!». Després, els llavis oberts en sang, la fúria de les carícies amb marques a tot el cos, em van fer enyorar la calma de la capseta de música: ballarina de tutú, coll de seda, cames de porcellana.
Tot anirà en dansa, a la caiguda del sol, abans de la desfilada en processó. Els dimonis se la camparan disfressats de gavines. Tots els inferns fossin com aquest!, et dius, mentre et redreces l'antifaç i floreixes d'una tempesta a l'altra.
Tenies por fins que et vas posar a caminar a poc a poc, conscient de cada passa. L'únic punt de partida per créixer era dins teu i ara ho saps. Rams de llavors, pètals vellutats a les galtes dels infants, llum descomposta en colors. El senyal és davant teu i es mou al teu pas.
La pomera d'or ha estat tallada de soca-rel. I, ara, serena acares el temps, dríada, nimfa protectora, cabell madurat en sediment d'un vestit negre. La llibertat per créixer, florir, fruitar.
L'escletxa marítima és una mena de corredor, entre aigua i aigua. Un cop dins, la via d'aire s'adapta elàstica als cossos, us bressola, us fa pessigolles, us abraça, us petoneja. Encara que no ho vulguem reconèixer, tots anem curts de carícies.
AL MAR TEMPESTA (fragment)
Ningú plorarà aquesta tempesta: el verb dels serafins entre reixes, el vigia a l'atur, les gavines exiliades, els corcs de la fusta pendents del tro. Quantes coses quedaran a mig fer! ¿Qui es torbarà per les injustícies cofat amb barret de cucurutxo? L'horitzó és llum, la raó íntima del paisatge.
LA LLAVOR PENDENT (fragment)
Les branques d'ametller sostenen llavors de la temporada passada i flors noves i brunzit d'abelles i llucs estèrils, també. No ens els mereixem.
Has creuat un fossat i has arribat a la torrassa enfilant-te als rocs que les catapultes havien errat en altre temps. I des d'allí, llances als terrenys erms les bombes de llavors que has dut a coll. Te les mires com rodolen entre la confusió de paneroles i cucs de terra. Així s'inicia un conte en flor.
Amb les teves inicials brodades t'esperaven llençols de fil, estovalles de granité, camises de dormir i pentinadors amb puntes de ganxet. El bell palau és un hostal vestit de fil, un jaciment per explorar.
A la boca de l'escenari, escoltes el concert dels tresors petits, al ritme que marca l'airina. El que es cou a la gruta és invisible, però flaira de canyella.
Aquí, unes cadires han quedat buides i no s'hi asseurà ningú.
Ja no conserven ni el cartell amb una fotografia ni el teu nom ni el dels altres absents. No els cal cap llaçada al respatller que ens recordi que suportem amb vergonya la injustícia en la vostra pell. No s'hi asseurà ningú. Ni les criatures hi jugaran a l'entorn, pel respecte que saben —ho saben tot— que us devem. El terreny està preparat i les llavors colgades a punt per germinar a la primera gota. ¿Esperarem estoicament que plogui?
És l'hora de la feina feta, quan la memòria dòcil i fecunda que guardes a la capsa daurada dels projectes creix endins. Darrera d'un gest en ve un altre, darrere d'una paraula, més.
Sentiríem, si ens ho proposéssim, el tic-tac inaturable del Temps. Però, ara mateix, ens estimem més viure de ple al taller del rellotger, entre la festa de les bombolles. Amb daiquiri o sense, sabem que Cronos se la campa sol arreu. Per això, també en temps de festa, lluitem pel que ens queda.
El sol es desvetlla al teu horitzó tacat pel desesper de dones gràvides que fugen de les bombes i la fam. Si diguessis, sense pensar-hi gaire, que sovint els ponts penjants sense xarxa semblen un camí blau, ¿qui d'elles et creuria? Fes i calla.
Sovint topes amb alguna cosa que et recorda les esferes fúcsia jugant a la cluca al brancal del pou de llàgrimes negres. És aquella hora en què els espais de frescor dins teu es deixen enumerar amb l'emoció d'un infant. Vibrants.
Ara que t'arriben gotes al castell de sorra que, feliç, has construït amb altres a la platja, saps que qualsevol dia brillant té nimbus a l'aguait. No havies imaginat mai tantes possibilitas en un tro quan escrivies «Llibertat» al ventre d'un d'aquells cavalls daurats i esponjosos que hi havia al cel.
Busques el blau i el trobes, encara que sigui en un laberint de tenebra. T'adones que el blau també et buscava i no pots deixar-lo de mirar com ell et mira, dins d'aquest espai de llum efímera.
