HAIKÚS DE VI NOVELL

Coberta: 'Priorat' de © Teresa Llorach

 

Enllaç per llegir el llibre en línia

*

 Per descarregar el llibre en format PDF 

 

**

Per escoltar els poemes en veu d'Andreu Sotorra 

Canal IVOOX o bé Canal SPOTIFY

*

Per escoltar l'autora entrevistada per Agnès Toda. La Nova ràdio

Em plau presentar l'edició digital d'aquest recull de vint-i-dos haikús sobre el raïm i el vi. Van ser interpretats a l'espectacle 'De vi va veu', seleccionats per Fina Masdéu. Veus: Dolors Esquerda i Bàrbara Roig. Música: Aleix Bové i Sara Sambola. Moviment: Magda Borrull. Vi: Sara Pérez, de la bodega Mas Martinet. Direcció: Rosa Mateu. Reus, 2020. Reposició al Teatre Bartrina, Reus, 2021.

DES DEL PONT DE LLUMS

Escolteu el pòdcast del poema
al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

 

Posidó: No ha guanyat el valor, ans l'astúcia.

Les troianes. J. P SARTRE

U: No ser.

Dos. Apareix.

Tres. Dret es desplega.

Quatre. Relleu a tota plana. 

Cinc. Minva.

Les fases retòriques del camí.

Un llamp de la tempesta seca

guaita pel finestram,

i allò que acaronaves,

es grava amb foc a la carena

i es pot llegir de mar estant.

Els papers grocs de tanta llum

i el llibre obert de la pantalla

desmuntaran la gran bastida,

i ho deixaran tot a mig fer.

Del llibre 'Teló de fons'

Poema: Lena Paüls

Veu del pòdcast: Andreu Sotorra

Vegeu el sentit del poema a l'apunt Rellegint 'Tempesta seca'

AL CEL CABRETES I A LA TERRA PASTETES

© Francesc Mauri
Oli i pols de marbre sobre tela, 50 x 35 cm

 Per a Martina Rius Mauri

Mires meravellada les cabretes del cel.
Aviat hi haurà pastetes a la terra, penses.
Recomanes: «Baixeu, baixeu, que faig bugada»
Totes carregades de fang
Inspiren matèria de colors.
Netes com una patena,
Ara ja tornen a pasturar.

Acròstic de © Lena Paüls

 

Making off M A R T I NA, de Francesc Mauri

 Blog «Pont d'Enseula» 6-9-2021

FULL DE RUTA

Bastons de prunera, fulles d'eucaliptus
Versos i escultura mòbil: © Lena Paüls

 

Paisatge de ginesta i de paraules
no pots dimitir si algú en fa feixos
i et rumia per camins eixuts.
—Sí que puc.

Del poema L'alè que fa olor de menta

L'ARREL ADOBA L'ARBRE

EL RECTANGLE DEL CEL

 

Versos: © Lena Paüls

Fotografia: © Josep Lomas Fortuny

Fragment d'«El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

ETS EL QUE DIUS

Versos: © Lena Paüls

Fotografia: © Josep Lomas Fortuny

Fragment del «El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

EN EL PRIMER SEGON QUE QUEDA

Text © Lena Paüls

Il·lustració: © Anna Llebaria

Fragments del «El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

EL CICLE DE L'AIGUA

Il·lustració de © Pere Prats Sobrepere

Escolteu el podcast del poema

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

Ets el que dius,
bategant llevant a la roba estesa.
Guaites al celobert,
algú s'enfila per les canonades.
Fas renou, estossegues agitada,
piques amb un tornavís i una llima
al pot de sabó que fa de timbal;
crides noms imaginats fent mil veus,
perquè el llimac es pensi
que no estàs sola.

Ets el que dius,
inventari del que havies perdut,
i ara ho retrobes apilat
a la vorera de davant de casa.
Tot el que et queda, ho hem vist exposat
al raig furiós d'una mànega d'aigua.
I, després, delicada, ho has estès
sobre diaris vells, al bat del sol.

Ets el que dius,
perquè desitges tant salvar-te,
que fins i tot el gebre
cobreix els escòrrecs que ha fet la pluja.

Ets el que dius.

Fragments del «El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

 

Poema: Lena Paüls

Veu del pòdcast: Andreu Sotorra

 

 

 

MEMÒRIA DE POSAR I TREURE

Dibuix de © Lluc Magrané Serret, 2021

Hi ha preguntes que semblen fàcils, però són enrevessades de respondre. Sovint les responem a la babalà i després ens quedem pensant-hi hores i hores. La pregunta que ha fet un xiquet d'onze anys a la seva mare és d'aquest estil:
—Mare, si tinguessis la memòria tan plena que ja no hi cabés res més, i t’obliguessin a treure coses per buidar-la, què en trauries?
Vet aquí, doncs, la memòria imaginada com una gran olla a punt de sobreeixir-se o com un llapis de memòria que ens avisa que no hi caben més documents. El cas és que ens trobem en la disjuntiva d'haver d'escollir quin material suprimirem. No s'hi val treure'n provisionalment la tapa, l'hem de buidar, sigui per alleugerir la càrrega o bé per poder fer lloc per anar-hi afegint més records, cosa que ens portarà a un nou buidatge, i així, un i altre cop.
La mare fa veure que no ha sentit que el nen ha dit 'si t'obliguessin'; potser volia dir 'si et veiessis obligada' una perífrasi més oberta de sentit. El cas és que si la mare havia de triar per un motiu o altre, treure memòria, respon:
—Jo buidaria la memòria de records dolents o tristos.
El xiquet té preparada una alternativa que fa pensar llargament:
—Doncs, jo trauria records bonics, així els podria tornar a viure per primera vegada. Per al petit es tracta de treure a airejar els records plaents —per sort, encara no en deu tenir d'altra mena— amb l'objectiu de recol·locar-los. Faig notar que diu que els podria tornar a viure per primera vegada, o sigui que ja pressuposa que repetirà l'operació tantes vegades com li vingui de gust, en un acte de sobirania íntima.
Hi he pensat a fons i crec que la memòria ens defineix, per tant és una molt bona mesura treure a passejar tot allò que recordem i reviure-ho al mateix temps que fem lloc per arxivar-ho delicadament al llapis de memòria intransferible.
El tema és de molt més calat que un senzill apunt filosòfic elaborat dins d'un cotxe a quarts de vuit del matí, encetant el nou dia amb els deures fets, vestits amb anorac, bufanda, guants i mascareta, veient passar ametllers florits per la finestreta i el sol apuntant a l'horitzó. És un record d'aquells de posar i treure fins a l'infinit

DESHERETADA

© Nené (Pérez Oliván)

Paper Torchon, 300 g, 21 x 29,7 cm guaix, tinta xinesa, anilines

Escolteu el pòdcast del poema 'Desheretada'

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

 

Si ets capaç d'adonar-te,

desheretada,

que el món solca per altres mars

allunyats de l'origen,

i t'has quedat a la mateixa platja,

mira't amb un altres ulls les desferres,

adoba el bot,

i fes que tot sigui possible.

 

Desheretada, fragment de L'alè que fa olor de menta

Poema: Lena Paüls

Veu del pòdcast: Andreu Sotorra

 

Nené (Pérez Oliván) s'ha inspirat en els darrers versos del poema 'Desheretada' del llibre L'alè que fa olor de menta i en la seva protagonista, la Jamila, una dona que connecta el seu oceà interior amb el nou entorn on haurà d'aprendre a viure de nou, transformant els seus dolors físics i anímics en una experiència vital positiva.

L'ALÈ QUE FA OLOR DE MENTA

Escolteu-ne fragments recitats per l'autora

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

 

*

Llegiu aquí el llibre en línia

o bé descarregueu-lo aquí en format PDF

Em plau compartir L'alè que fa olor de menta, un poema narratiu en sis parts que protagonitza la Jamila, una dona forastera que estripa el bitllet de tornada. I transforma el dolor de les pèrdues en experiència positiva. Guardonat amb el XXX Premi de Poesia del Vallès Oriental.

Disseny de la coberta: Pere Prats Sobrepere

Disset fragments del llibre han estat il·lustrats amb fotografies 

de Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau Mommertz

i pintures de Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, 

Fina Veciana i Rosa Virgili. Publicats al recull 50 mirades des de casa

Posteriorment, uns versos del poema han estat il·lustrats per Nené (Pérez Oliván) Anna Llebaria, Josep Lomas, Pere Prats Sobrepere. I també uns fragments han estat enregistrats en pòdcast per Andreu Sotorra.

Vegeu totes les creacions generades a l'entorn d'aquest poemari

LLEBARIA GRAU, EL PARADÍS ASSOSSEGAT

Cliqueu la imatge per llegir el llibre en línia
o bé descarregar-lo en format PDF

A Bartomeu Llebaria Grau, en homenatge

Us invito a endinsar-vos en Llebaria Grau, entre el serè i el garbí, publicació que aplega una mostra de trenta pintures de Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona, 1929 - Duesaigües, Baix Camp, 2019). Les obres formen part d'un llegat esplèndid d'aquarel·les esveltes, plàcides, que capten la substància del moment. Marines tranquil·les,  paisatges de l'entorn de l'artista —Duesaigües, l'Argentera, boscos del Castell d'Escornalbou—, paisatges de diferents llocs de Catalunya i d'altres paisatges viscuts pel pintor.  Llebaria Grau va fixar amb els seus colors un paradís assossegat que ens emociona i que perviu en cada quadre.

Arrodoneixen el recull el pròleg d'Anna Llebaria Enrich, filla de l'artista, i les impressions poètiques de Miquel Accensi, Pol Bravo Llebaria, Maria Brull Pujol, Montserrat García, Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carla Llebaria González, Carles Nogués, Lena Paüls, Queta Sedó, Anna Maria Vallvey i Francesc Vergés.

EL CAMÍ OBAC

© Llebaria Grau
Camí Vell de l'Argentera. Aquarel·la, 45 x 70 cm

Reposaves al camí obac

on dormia la salamandra.

T'emportaves a casa

la frescor del sotabosc.

© Lena Paüls

FLORS A DESDIR

© Llebaria Grau. Flor blava (polygata Calcarea), aquarel·la, 36 x 26 cm

Vau descobrir plegats

aquesta primavera

i collíeu flors a desdir.

Encara us sentiu les mans

perfumades.

© Lena Paüls

SI SÓN ROSES, FLORIRAN

 

  Cliqueu la imatge per llegir el libre en línia 

o bé

 descarregueu-lo aquí en format PDF

 

Em plau presentar-vos la publicació Si són roses, floriran, setze textos inspirats en la pintura homònima de l'artista Marc Pérez Oliván.  Una creació impulsada en temps de confinament conjuntament amb la filòloga Fina Masdéu, autora del pròleg. 

Pintura:

Marc A. Pérez Oliván

 

Textos:

Carme Andrade, Josep M. Barraso, 

M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas, 

Teresa Duch, Fe Ferré, Conxita Jiménez,

Carme López Arias, Eduard López,  

Josep Masanés, Fina Masdéu, 

Ció Munté, Lena Paüls, Romana Ribé, 

Victòria Rodrigo i Anabel Sáiz.  

 

Posteriorment, adolescents confinats de l'Institut Montserrat de Barcelona, amb el guiatge de la professora Rosa Massanés, han escrit relats i poemes inspirats en aquesta mateixa pintura [https://bit.ly/2MeSyTo].

 Tot el que s'ha dit de Si són roses, floriran

50 MIRADES DES DE CASA

Cliqueu la imatge per llegir el libre en línia 

o bé

 descarregueu-lo aquí en format PDF

Em plau presentar-vos 50 mirades des de casa, un recull de 50 textos propis (contes, microrelats, proses poètiques i poemes) il·lustrats amb obres d’art (fotografies, pintures, collages). Creació realitzada durant el confinament a causa de la pandèmia del Covid-19, entre el 15 de març i el 3 de maig de 2020.

Textos:

Lena Paüls

Il·lustracions:

Fabián Acidres Pons (fotografies)

Myriam Arnold (pintura)

ASA (fotografies)

Antonieta Codina (fotografies)

Francesc Corpas (fotografia)

Mònica de Dalmau Mommertz (fotografia)

Màrius Domingo de Pedro (fotografies)

Teresa Llorach (pintures)

Josep Lomas (fotografies)

Isabel Marsal (fotografia)

Marc Pérez Oliván (pintures)

Pere Prats Sobrepere (grafismes)

Martina Rius Mauri (dibuix)

Fina Veciana (pintures i collages)

Rosa Virgili (pintures i collages)

 

 

Making off i articles generats per 50 mirades des de casa

ROBINSON DEL BALCÓ

© Pere Prats Sobrepere

Hi ha llenguatge, hi ha art, perquè hi ha l'altre. 

Georges Steiner

Agraïments:

A tothom qui ens ha llegit i ens ha fet saber que hi era,
en aquests cinquanta dies primers de confinament.

Gràcies, Fabián Acidres Pons, Myriam Arnold, ASA, Antonieta Codina, Francesc Corpas, Mònica de Dalmau Mommertz, Màrius Domingo de Pedro, Teresa Llorach, Josep Lomas, Isabel Marsal, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Martina Rius Mauri, Fina Veciana, Rosa Virgili

SARA, UN DIAMANT TALLAT

Sara. © Fina Veciana
Llibre d'artista

Podies haver escollit una fusta, una tela o un paper per suport, però et vas gosar enfrontar al paper escrit i enquadernat. En triaves paraules i a partir del que et suggerien, vas crear una història, transcendint els límits de l'espai, de la forma, del color. Estrips, talls, forats... marques del martiri. Consistència i música de pergamí. En el sentit, hi has aplicat la complexitat i la transparència calidoscòpica del diamant. Sara ets única i ets múltiple. 

© Lena Paüls

EL RISC DE LA LLIBERTAT

© Fabián A. Pons

Si no tens llibertat interior, 

¿Quina altra llibertat esperes poder tenir? 

Arturo Graf 

Confinat de luxe, l'agaporni no recorda com volar. Ha après a cantar l'enyor per alguna cosa que no ha conegut.  No s'aferra als límits del barrots, hi viu la generositat de la nostra estima. Obsedit per l'aigua neta i el mill, no reconeixeria les fases de l'alliberament. Fràgil, assumiria el risc de la llibertat. I ja l'hauríem vist prou.

© Lena Paüls

ALGÚ ARRIBA I TRUCA

© Pere Prats Sobrepere

Fer silenci, fer lloc als altres,

és obrir l’espai més lluminós del cor

a algú que arriba i truca.

José Moratiel

Volaves, pit-roig, dins la capçada d'uns pollancres de fulles argentades acabades de sortir. Només se sentia l'aleteig de qui busca compartir vida. Un mar de mates de galzeran s'estenia per tot el sotabosc ombrívol i, entre la fullaraca humida, una salamandra treia el musell. No sabies si cantar posaria al descobert els teus delits que feien més por que servei o si estant allà dalt en silenci estaries més pròxim dels altres. Dubtós, vas refilar perquè no fos dit i la salamandra a poc a poc va treure tot el cos amagat i es va posar a ballar. I el brancatge caigut va prendre vida de tot el que hi havia adormit. L'endemà, no vas esperar veure cap ésser vivent. Així que et vas despertar, et vas posar a cantar tot alternant amb els silencis renouers dels altres. No els veies, però sabies que no estaves sol.

© Lena Paüls

INVENTARI

Contradicció-Buscant El Camí Blau © Rosa Virgili
collage de roba i cartró, esmalts i plàstica, 15 x 10 cm

—Ets el que dius,  
inventari del que havies perdut, 
i ara ho retrobes apilat 
a la vorera de davant de casa.
Tot el que et queda, ho hem vist exposat 
al raig furiós d'una mànega d'aigua.
I, després, delicada, ho has estès    
sobre diaris vells, al bat del sol.
No és gran cosa, però deduïm  
que per als corbs és un gran què. 

Del poemari L'alè que fa olor de menta

AL TERRAT

© Fabián A Pons

Et distreu, de sobte, un xim-xim de fang,
i al terrat hi tens la roba estesa,
amb un peu rosegat, la falda buida,
braços i cames senses fil,
et culives sota l'atzavara florida,
esdevinguda pròleg.

© Lena Paüls. Del poemari Amb un peu rosegat

LA FORÇA DELS SOMNIS

Aquarel·la: © Teresa Llorach

Foulard amb la flor de lis, símbol del Moviment Escolta.
A la camiseta, un vers dels Catarres.

«Que meravellós és que mai ningú hagi d'esperar
un instant abans de començar a millorar el món»
Anna Frank

Els somnis no es trien. O potser, sí. Avui has somiat que acompanyaves uns infants a collir farigola. En tallàveu només les tiges florides i deixàveu la mata viva. Abans de guardar-les al sarró, les sacsejàveu lleument i una pluja de flors seques tornava a la terra. Sovint somies altres compromisos que algú consideraria de més calat. L'endemà dissenyes amb altres l'estratègia, els recursos i les accions per la rebel·lia a favor de la vida plena. Sense profetes d'enlloc que alliçonin, no ha parlat ningú d'armes, ni una sola vegada.

© Lena Paüls

MARE, LA MAR

© Fabián A. Pons

(Els pètals de la rosa retornen a la platja

convertits en punts de llibre. Adob.)

"mare, la mar, mar envaïda, mare".

Ja ha tocat fons la nau de les paraules

i  treus del plor la tendresa i la força.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè amb olor de menta

EL MONSTRE DEL PANTÀ

© Màrius Domingo de Pedro

Veure el monstre que viu al pantà és l'únic interès que troba el turisme en aquests verals. Al poble, tothom el dona per vist. L'esglai va venir, quan la primavera passada l'aigua es va tornar vermella. Ho van portar en secret. Que les anàlisis mostressin un excés de floració de l'herbei aquàtic no va fer cap efecte en la fluctuació de la creença que un dia o altre trobarien el monstre ferit. Ni tampoc que un cop transvasada l'aigua al pantà de baix no es trobés ni rastre de l'animal. Aquest  hivern les pluges han fet cantar els barrancs. L'instint de supervivència ha propiciat que petits i grans anessin d'amagat a abocar-hi crancs, gambes i escamarlans vius. No perden l'esperança que algun crustaci arrelarà en aigua dolça, i que tornaran a tenir la patent de fer esborronar de por a tothom qui vulgui passejar pel pantà.

© Lena Paüls

FULL DE RUTA

Flors de ginesta. Foto:  Antonieta Codina

Paisatge de ginesta i de paraules

no pots dimitir si algú en fa feixos

i et rumia per camins eixuts.

—Sí, que puc.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

POLLOCK

© Pere Prats Sobrepere

Mestre que aprens amb les eines noves de trinca de la il·lusió.  Davant de cada full en blanc, cadell aplicat de creador de mons, de l'hora en fas substància. Innocència de qui oblida que abans de tot hi ha el Verb: aquí l'aigua, enllà el foc, pertot l'aire, a prop la terra. Un punt, tu. Dos punts, nosaltres. Ratlla. Tot és començar, Pollock.

© Lena Paüls

LA FONT D'ARGENT TÉ FANG; PUNXES, LA ROSA

Enllaç per llegir el llibre en línia 

o bé per descarregar-lo en PDF

 "La font d'argent té fang; punxes, la rosa", és un vers d'un sonet de Shakespeare que ens recorda que la perfecció no existeix. L'artista Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1952) va plasmar aquesta idea en una pintura inquietant que setze autors hem pres com a correlat objectiu en setze textos escrits en els primers dies de confinament per la pandèmia del Covid-19. Aquesta és la meva aportació:

 

L'AVELLANER

Aments d'avellaner. © Josep Lomas

Has plantat quatre avellanes Negreta en una torreta del balcó. Previsora com ets, poses la maquinària a punt i passes llista del poc que t'ha arribat d'aquest arbust a l'ADN. Serà un avellaner de quatre peus, caldrà que et proveeixis d'eines: un xapo, una aixada, un esporgaavellaners, un rasclet. Regar, adobar. Un cop pengin els aments, dins dels flocs, lentament, les avellanes s'aniram omplint abans de caure. Replanar. Les arreplegaràs amb raspalls de mirambell i les plegaràs dels muntets amb didals, genolleres i senalla. O bufador. I porgador. «La sardana de l'avellana pica de peus i mata de gana», cantes. ¿Encara es fan lliures  per saber-ne el rendiment i concertar-ne el preu? T'atures. No en saps més. Els avellaners malmesos dels avis no s'han emportat només una forma de viure, sinó cinquanta-vuit quilos i mig de paraules. Hi espigoles.

© Lena Paüls

Sobre els avellaners també he escrit:

UN SAC D'AVELLANES: 58,50 QUILOS

MUSEU DE L'AVI: L'AVELLANA

TORONTOS AMB ÀNIMA DE REUS

AVELLANERS DE 4 PEUS

SETEMBRE

LA SARDANA DE L'AVELLANA

DANT

La irritació. © Rosa Virgili

Pintura plàstica, esmalts i sorra sobre llenç, 120 x 40 cm

Festa de les carícies,
del festeig i el desig,
l'amor que mou muntanyes,
la por que les ensorra.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

BORRONS

Flors d'ametller. © Josep Lomas Fortuny

Somnies tanys a punt de rebentar,
els vols poncellant entre afany d'abelles,
te'ls imagines pletòrics de molla.

És tan gran el centelleig de la fulla
que un sol bri de vent et fa la rateta,
mentre tot és festa en terra estovada.

© Lena Paüls. Del poemari Temps de penyora

EL MEU TEMPLE

#dia28. De la sèrie 'El meu Temple'. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre cartronet, 42 x 30 cm

Hi vam deixar el fanal del porxo encès. Hi deu haver aigua recollida als bols d'ofrena de totes les finestres i les mates de romaní deuen viure sense les nostres converses. No ens necessiten les plantes ni cap dels llibres que enyorem com a amics de viatge. El jardí de llicorella es deu haver abastat de les quatre gotes d'una primavera massa calda i l'aire es deu omplir cada dia dels vapors de la terra humida i del cant de la merla que envolta l'edifici un i altre cop abans d'anar a joc. I allà ens espera el pont de nou ulls que s'obre cap al circ de colors de la serra, del bosc, de la línia del mar... Hi vam deixar el fanal del porxo encès. Hi tornarem. Sempre hi tornem.

© Lena Paüls

Vegeu en aquest mateix blog:

La caseta del pont blau

BUFONA, SUBSTANTIU.

Bufona. © Pere Prats Sobrepere

«Faràs de bufó!», t'ha anunciat una veu per telèfon, amb entonació de gran reverència. N'hauries d'estar contenta. Ja t'hi veus, t'hauràs de posar el mallot blau elèctric, l'armilla negra, el barret de tres puntes de roba de colorins i cascavells, les mànigues amb retalls del quadre New harmony de Klee i l'espolsador a les mans. La teva missió no serà fer de còmica ni a costa de riure't de tu mateixa. Ni tan sols hauràs de fer enretirar els badocs i els servils al pas de la comitiva d'autoritats. Hauràs de procurar que cap mosca s'atansi a les mones de Pasqua. Avui, un privilegi.

© Lena Paüls

DEMÀ

Dàlies. © Antonieta Codina

Com si pugés del pou sense sortida
no es permetrà poder aturar el rellotge:
pensa en demà, toca fer de barbera,
i ha d'adobar dàlies i geranis.

 © Lena Paüls.  Del poemari L'alè amb olor de menta

GERMINANT

Si la seva verge va vestida de plata i or, despulla-la. © Rosa Virgili
 esmalts i pintura plàstica, 81 x 100 cm

Cada gest teu és germen de represa
que es lliura salvatge al cicle de l'aigua,
i a la pujada de la llet,
per un camí d’anada.

© Lena Paüls.  Del poemari L'alè que fa olor de menta

ARMAT DEL RAMAT

Plomall romà. © ASA, 1968 ?

Et vas enrolar a fer d'armat de la cohort romana, i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat, governador de Jesuralem i de Tarragona, era un embolcall massa pesant per tu. Desfilaves amb el rostre amagat sota la visera del casc llampant, precedit d'un manaia cerimoniós i del penó SPQR, Senatus Populus Que Romanus. Se sent el Vexilla Regis. Et mereixes Les Tres Gràcies.

© Lena Paüls

Les Tres Gràcies, Reus, 2012 © Canal Reus TV

ENCESA SOLIDÀRIA

Encesa solidària. © ASA 1968?

La foscor porta al silenci. 
Les cadenes s'arrosseguen, 
ja sagnen els pecadors.
Ploriquegen les llambordes,
la cera els segella el crit.

© Lena Paüls

HOSTE DEL BES

#dia20. © Fina Veciana, 2020
Tècnica mixta sobre paper, 25 x 19,5 cm

Vestida per desvestir-me, sento el teu xiuxiueig insistent, els teus dits presoners dins els meus cabells i un bes i un altre.  El cos que ara em fruita, no existeix si per tu soc transparent. Amic del dolç turment, vull que et quedis com el mar,  envoltant la meva illa. «I què més? ¿Que no saps que avui em toca entrenament de futbol sala?»  Apago les espelmes de te i trenco les copes amb restes de daiquiri. Avui tampoc em donarà la gana de fer versos amables. Torna la malícia. Sort en tinc.

© Lena Paüls

UN SOL COMPARTIT

© Pere Prats Sobrepere

Confinat, com tota la població, el vell de l'entresol no surt de casa. La noia estudiant que viu al tercer pis l'ha trucat per telèfon per saber si necesssita que li porti res i per anunciar-li que després de tres dies de pluja, avui fa sol. El vell no el veu, però ja ho sap, que avui hi ha un sol esplèndid i somrient al cel. És el sol que ha dibuixat per a ell la neta, que viu en una ciutat llunyana. La veïna del tercer avui no sortirà a comprar. «Hem de gaudir d'aquest sol», li diu.  I munta uns miralls perquè el sol que ha dibuixat la petita hi reboti i els rajos entrin per la finestra de l'avi. Tan bon punt el sol toca al vidre, l'home agafa el mòbil i fa la rateta a la veïna de la casa del davant. Somriures en cadena.

© Lena Paüls

UN DIBUIX AL CEL

© Martina Rius Mauri, 2020
Retoladors per porcellana sobre vidre

Vas repenjar l'escala extensible en un núvol.
T'hi vas enfilar amb una càrrega de colors.
I vas dibuixar la primavera al cel.
Per si l'havíem oblidada.

© Lena Paüls

SALMÓ

Salmó. De la sèrie 'Colors'. © Fina Veciana, 2020

Estovalles negres, amb flors fresques de taronger escampades per sobre i tovallons i espelmes de color salmó.

© Lena Paüls. Fragment de Com doblegar el cercle

El parament per al ritual de les carícies

de cada dia podria aquest o qualsevol altre

EL NÚVOL

La pluja de peixos. ©Myriam Arnold
Tècnica mixta a l'oli i grafitis. 73x53 cm

El núvol que tenies lligat a la barana del balcó s'havia enlairat. Tibava la corda i s'inflava i s'ennegria per moments. Va començar a aviar un seguit de gotes comptades sobre les llambordes polsegoses del carrer. El xim-xim va anunciar festa a la canalla, que va arribar a ramats. Però, aquest cop, la pluja no era de xocolata desfeta ni d'anissos. Barrejats amb l'aigua, uns peixets vermells feien tombarelles a l'entorn dels infants. Eren els peixets de l'abeurador. Si no fos que el núvol no parava de riure, no hauries sabut que hi tenia molt a veure. Has alliberat el núvol trapella. Que se la campi!

© Lena Paüls

EL SOMRIURE BLAU

Buscant el blau. Somriure blau. © Rosa Virgili
Aquarel·les digitalitzades sobre foam, retocades amb tintes

I en un minut escàs de repòs,
amb un somriure d'infant als llavis...

Fa de mal dir, 

un son en duu un altre,

com un molí fariner 

en via morta.

© Lena Paüls. Del poemari L'alè que fa olor de menta

AL LÍMIT DE L'HORA

Efervescència circular. © Fina Veciana, 2020
Mixta sobre paper, 42 x 30 cm.

Esperarà en dejú que arribi l'Hora

i que al llindar, que al punt límit, fracassi,

enyorant vins madurs, sedosos, càlids.

© Lena Paüls.  Del poemari L'alè amb olor de menta

UN ANORAC PER A LA MARTINA

Foto: © Francesc Corpas

La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria.

Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Engreixaria els pollets amb pa estovat i moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostès a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres dels boscos d'Escornalbou i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc compraria una vaca i el seu vedellet i un anorac de plomes amb caputxa. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. 
I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra.  I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: «Adeu pollets, adeu gallines, adeu porc, adeu vaca, adeu vedell saltironant pels camps i adeu anorac».

Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se n'havia vessat gens de llet.

La Martina es va tornar a carregar la gerra al cap. Havia après que fer castells en l'aire pot portar disgustos. 
Es va asseure en una pedra del camí. El sol li va acaronar el rostre i es va dir per a ella mateixa somrient: "Tinc dret a somiar." 
I va reprendre el camí cap al mercat, sense badar. Feia un fred...

© Lena Paüls

Versió del conte La Lletera,
escrita quan va néixer la Martina Rius Mauri, el 2010