 |
| © Nené Egotopia. Acrílic i tintes, 80 x 50 cm. |
El dolor sobreïx d'un món de destrucció, de terra erma. Una ratlla de mar brilla al fons, en un entorn que ja és deliri d'uns ciutadans de vacances. I en l'espai verd imaginat, una única alzina de fulla assedegada. Els veïns que colonitzen l'arbre són fets d'un paper porós que s'estova en un no res. El piuleig d'ocells que sentim surt d'uns altaveus del jardí de pedruscall. No arribem a entreveure res més per al futur: la confiança dipositada en un arbre únic i uns núvols que s'han d'engreixar. Però, aturem-nos i parem orella en una pausa dels motors i les motoserres. Sentirem el fresseig d'un niu de mallerengues. Hi ha esperança, encara, en les llàgrimes que reguen aquesta primavera.
