Comentari a propòsit del poema visual Efectes especials:
La vela s'alça en silenci lligada a un pal que encara conserva la memòria del bosc. El vent invisible que la tensa fa que aquest petit vaixell no navegui oceans, sinó pensaments. JOAN RAMELL
La cara no és real, li falta el nas, i aquests ulls, col·locats com si poguessin mirar però sense veure, no riuen perquè no són de ningú. L’espiral metàl·lica no dibuixa un rostre, és el fossat d’un castell inexpugnable, el límit d’una superfície que amaga una identitat. Aquesta cara no existeix però m’ensenya la llengua, burleta, satisfeta d’haver-me enganyat. JOAN RAMELL
Sobre la neu, les petjades d’un gripau resseguint el camí que mena a la font. Entre els arbres hivernals, la circumval·lació d’un rastre lleuger com si fos un delicat brodat. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Localitzacions:
Som còdols que la vida arrodoneix. Som fràgils i efímers, com una falguera capil·lera. Som una geoda rugosa i atavellada per fora que amaga una riquesa interior que només mostrem quan ens obrim. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Banda sonora:
El fil repunta les notes musicals que, entre les pàgines obertes, esperen a ser cantades. Descansen en silenci, mentrestant, en el pentagrama, esperant que tu i jo temperem les veus per poder descabdellar els batecs atrapats en el paper. Ho farem en veu baixa. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual L'heroïna i els àngels desenfeinats:
Just ara han arribat a l’establia i s’esperaran nou mesos fins que surti del ventre. El pessebre de la meva infantesa era a Jerusalem, però aquest any no podrà ser. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Insert zoom:
Les bengales de colors escopien espurnes que ballaven entre els papers brillants mentre les serpentines omplien l’aire d’espirals. Abans que portin el pastís d’aniversari, li regalaran un ramell de flors silvestres. JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Filtre primer:
“Que vinguin totes les mosques! / Que s’escampi l’olor per tot arreu! / Que les prostitutes dictin les ordres! / Que aparegui la llum geomètrica! / Que leviti la fragmentació!” va deixar escrit Ferran Garcia Sevilla en un poema sense esquitxos ni taques, més enllà del conceptualisme de la seva obra pictòrica, al límit entre la imatge i la seva representació.
Ara, amb la maquineta de la determinació, ella li ha tret punta, al poema del Ferran, i, dels encenalls que han quedat sobre la taula, ha fet un poema visual que ha desat al fons d’una capsa negra mentre la fragilitat, directora d’una orquestra invisible, branda amb violència una batuta molt lleugera en l’intent de compassar l’ordre i el caos.
El paper que la capsa regurgita, esbocinat i rebregat, és l’evidència d’una fragmentació que ja hi era abans, quan s’amagava sota l’aparença d’unicitat. JOAN RAMELL
Un sobre blau profund com el capvespre o com el pensament, un sobre que també és un balcó obert davant d’un paisatge mínim: la floració d’uns cirerers o d’uns ametllers continguda en dos trossos de roba crua, amb les vores esfilagarsades, cosides amb un fil senzill. I també unes fibres seques, talment branques d’una fragilitat continguda enmig de dues floracions que el cordill cus i relliga amb la suavitat de la paciència. Akira Kurosawa filma l’hanami des del balcó i la Lena Paüls ho diu des del poema abans que la bellesa efímera de les flors hagi caigut al terra. Qui para, en aquest joc de lectura i sensibilitat? La poeta o el lector? JOAN RAMELL
Com una santa hòstia que ens ha de permetre combregar amb la bellesa nocturna, la lluna emergeix rere la serralada dels somnis. Cada nit els mosseguem, sense adonar-nos, fins acabar perdent les dents que deixem escampades en la nit com estels. Celístia del desig. JOAN RAMELL
Escolteu el pòdcast del poema La pedra seca amagada d'Escornalbou al canal IVOOX i/o al canal SPOTIFY Veu: Rosa Mateu
Boscos d'Escornalbou,
pinedes sobre un paisatge humanitzat
amb pedres arrencades del llit de
la mare terra.
La vida s'estenia dins de pans de llicorella. Els ceps de garnatxa, de macabeu,
de xarel·lo i de picapoll
creixien sostinguts per parets ancestrals,
als pendents de la muntanya.
Vinyes assetjades per
sequeres i mestralades,
vinyes arrasades per la fil·loxera.
Els pins han colonitzat l'erm de rabasses vençudes,
a les muntanyes abruptes d'Escornalbou.
¿Quina cendra ha
amagat els replans
fixats amb marges
de pedra seca
que expliquen l'afany
d'un poble mil·lenari?
Hivern, 2026
Poema inèdit llegit a l'acte literari 'Geografies literàries del Baix Camp i Montserrat', en la cloenda de la 57a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. Lectura a càrrec de Rosa Mateu del Taller de Lectura en Veu Alta del CdL. Monestir de Montserrat, 22-II-2026
Comentari a propòsit del poema visual Enquadrament:
Què queda de nosaltres quan el temps ens asseca les flors per convertir-les en la memòria petrificada del perfum? Què queda de nosaltres quan el temps ens talla en un fragment del que havíem estat i ens transforma en encenalls lleugers i dispersos? Què queda de nosaltres quan el temps ens converteix en llum atrapada dins dels ulls sense parpelles de dues bales de vidre? JOAN RAMELL
Comentari a propòsit del poema visual Storyboard: Contrafoc al paradís:
Un llibre és un contenidor d'emocions. Més encara quan el llibre ens permet sentir el tacte sedós de la roba retallada per fer pàgines brodades o palpar els brins de llinets cosits amb el goig de qui s'ofereix a ser descobert un cop obrim les seves tapes... I quan les obres, sentir com el temps s’atura en cada pàgina amb una delicadesa exquisida, sentir com respira i, en fer-ho, ens convida a desprendre’ns del soroll, a escoltar el batec íntim de les paraules que no criden perquè no les veiem.
Perquè hi ha llibres que no es llegeixen amb els ulls, sinó amb els dits, amb el nas, amb l’absència de signes. Són llibres que se’ns adhereixen a la pell com una aroma antic que ens resulta familiar, que ens desperta records que ignoràvem.
És aleshores quan també entens que un llibre pot ser un refugi, un espai on l’ànima s’asseu, cansada, i ens redimeix de la nostra vulnerabilitat.
Entre fils, textures i silencis, el relat s’expandeix i ens incorpora com a espectadors i, sense saber-ho, també com a lectors pacients des del mateix moment en què desfem el nus d’una gasa per entrar en un alfabet invisible de sensacions.
Un llibre és un contenidor de sensacions.
JOAN RAMELL
La lletra A: vuit vegades repetida en dos versos i quatre vegades representada sobre la dorsal d’una gran A que les transporta sobre trossos petits de pedra que entapissen la resta del vocabulari. L’alfabet comença per la A i conté totes les paraules que calen per atendre una emergència... que acaba amb la lletra A. JOAN RAMELL
«L'he pogut llegir i n'he triat, de moment, aquest poema [Tràiler], del poemari premiat Plató desert, de l'escriptora reusenca @lenapauls Hi ha coses (un creuer i caps de gamba) que són correlats objectius adients, com reclamava Gabriel Ferrater per a la bona poesia. Llegiu-lo amb ràbia.» BIEL FERRER PUIG
Comentaris a propòsit del poema visual El plató de Gelsomina:
Quina admiració que sento per la teva capacitat creativa volcànica. Ets com una terrabastalldora dels mots, de les idees, de les vivències, de com esmicoles la realitat i lo quotidià en volves finíssimes plenes de subtileses, de com dius l'ara amb mirada amorosa i com l'origen sempre és presència... felicitats. CARME ANDRADE
Dos trossos d’arpillera cosits per donar continuïtat a un missatge visual que no és res més que la torna d’un poema que s’ha escrit abans per ser llegit després. I, dins de la imatge, el poema retallat pels plecs: i les paraules queden suspeses / i tot és silenci llegible . Una composició orgànica on el text conviu amb els elements, cosits tots ells amb l’agulla de la humilitat i el fil de la sensibilitat, enganxats tots ells a una textura que brolla d’un cel invertit o d’un mar d’ones blanques o de la saba d’un terra immaculat. JOAN RAMELL
