EN EL PRIMER SEGON QUE QUEDA

Text © Lena Paüls

Il·lustració: © Anna Llebaria

Fragments del «El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

EL CICLE DE L'AIGUA

Il·lustració de © Pere Prats Sobrepere

Escolteu el podcast del poema

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

Ets el que dius,
bategant llevant a la roba estesa.
Guaites al celobert,
algú s'enfila per les canonades.
Fas renou, estossegues agitada,
piques amb un tornavís i una llima
al pot de sabó que fa de timbal;
crides noms imaginats fent mil veus,
perquè el llimac es pensi
que no estàs sola.

Ets el que dius,
inventari del que havies perdut,
i ara ho retrobes apilat
a la vorera de davant de casa.
Tot el que et queda, ho hem vist exposat
al raig furiós d'una mànega d'aigua.
I, després, delicada, ho has estès
sobre diaris vells, al bat del sol.

Ets el que dius,
perquè desitges tant salvar-te,
que fins i tot el gebre
cobreix els escòrrecs que ha fet la pluja.

Ets el que dius.

Fragments del «El cicle de l'aigua» 

del llibre L'alè que fa olor de menta

 

Poema: Lena Paüls

Veu del pòdcast: Andreu Sotorra

 

 

 

MEMÒRIA DE POSAR I TREURE

Dibuix de © Lluc Magrané Serret, 2021

Hi ha preguntes que semblen fàcils, però són enrevessades de respondre. Sovint les responem a la babalà i després ens quedem pensant-hi hores i hores. La pregunta que ha fet un xiquet d'onze anys a la seva mare és d'aquest estil:
—Mare, si tinguessis la memòria tan plena que ja no hi cabés res més, i t’obliguessin a treure coses per buidar-la, què en trauries?
Vet aquí, doncs, la memòria imaginada com una gran olla a punt de sobreeixir-se o com un llapis de memòria que ens avisa que no hi caben més documents. El cas és que ens trobem en la disjuntiva d'haver d'escollir quin material suprimirem. No s'hi val treure'n provisionalment la tapa, l'hem de buidar, sigui per alleugerir la càrrega o bé per poder fer lloc per anar-hi afegint més records, cosa que ens portarà a un nou buidatge, i així, un i altre cop.
La mare fa veure que no ha sentit que el nen ha dit 'si t'obliguessin'; potser volia dir 'si et veiessis obligada' una perífrasi més oberta de sentit. El cas és que si la mare havia de triar per un motiu o altre, treure memòria, respon:
—Jo buidaria la memòria de records dolents o tristos.
El xiquet té preparada una alternativa que fa pensar llargament:
—Doncs, jo trauria records bonics, així els podria tornar a viure per primera vegada. Per al petit es tracta de treure a airejar els records plaents —per sort, encara no en deu tenir d'altra mena— amb l'objectiu de recol·locar-los. Faig notar que diu que els podria tornar a viure per primera vegada, o sigui que ja pressuposa que repetirà l'operació tantes vegades com li vingui de gust, en un acte de sobirania íntima.
Hi he pensat a fons i crec que la memòria ens defineix, per tant és una molt bona mesura treure a passejar tot allò que recordem i reviure-ho al mateix temps que fem lloc per arxivar-ho delicadament al llapis de memòria intransferible.
El tema és de molt més calat que un senzill apunt filosòfic elaborat dins d'un cotxe a quarts de vuit del matí, encetant el nou dia amb els deures fets, vestits amb anorac, bufanda, guants i mascareta, veient passar ametllers florits per la finestreta i el sol apuntant a l'horitzó. És un record d'aquells de posar i treure fins a l'infinit