Com una fulla,
molts matins de llum nova:
temps de penyora.
Text i foto: Lena Paüls, 2011
25 de desembre del 2011
10 de desembre del 2011
ÉS PRIMAVERA AL PEDRÍS
Per a l'Ainhoa i l'Estel
 |
| Il·lustració: Estel de Haro Jiménez, 2011 per a És primavera al pedrís |
Toc de campana: les cinc.
L'aire fa olor de maduixes
i de flors de farigola.
És primavera al pedrís.
L'Ainhoa i l'Estel juguen
al carrer, davant de casa,
fireta i fulles de col.
És primavera al pedrís.
De tres en tres les visites,
les amistats porten gana,
s'asseuen i agafen plat:
—Ens convideu a dinar?
—Tenim canalons de col.
El carrer fa olor de mel
i de flors de romaní.
És primavera al pedrís.
Toc de campana: les sis.
i de flors de farigola.
És primavera al pedrís.
L'Ainhoa i l'Estel juguen
al carrer, davant de casa,
fireta i fulles de col.
És primavera al pedrís.
De tres en tres les visites,
les amistats porten gana,
s'asseuen i agafen plat:
—Ens convideu a dinar?
—Tenim canalons de col.
El carrer fa olor de mel
i de flors de romaní.
És primavera al pedrís.
Toc de campana: les sis.
5 de desembre del 2011
A LA CARENA
Per a Màrius Domingo de Pedro
Es rifa un parc eòlic.
¿Qui diu que vol
escuradents de ferralla
a la carena?
Il·lustració: Aerogeneradors del Parc eòlic de Trucafort,
Pradell de la Teixeta, panoràmica des de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010
Pradell de la Teixeta, panoràmica des de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010
3 de desembre del 2011
BUS 64
A la parada Aribau-Universitat, pugen mitja dotzena de persones a l'autobús número 64. Cap dels viatgers que ja som dalt podríem dir res de cap dels que hi acaben de pujar. La mediocritat del vestuari i la discreció amb què s'han comportat són absolutes. Tret de la peixatera. Ha pujat al bus una peixatera, vull dir una peixatera vestida de peixatera. De peixatera en funcions. Ho sabem per la pudor de peix passat que entra amb ella al bus. Va vestida amb la bata blanca, no gaire neta i porta una bossa de plàstic blanca (indubtablement amb peix.) No és una hora punta i la dona passeja sense gaires impediments el tuf per tot el passadís fins a asseure's al seient de la cua del cotxe, on no hi ha cap viatger. Un vapor pudorós de peix en no gaire bon estat es fa present en la pituïtària de cadascuna de les persones que som al bus. Ho sé, perquè tots arrufem el nas i topem de mirades còmplices, quan la dona baixa a l'altura del carrer València. Em sembla que els viatgers acabem de fer el propòsit de no respirar fins que ens toqui baixar. Una viatgera ens salva: obre la tarja d'un finestral i es queda dreta al passadís. "Faci el favor de tancar!", xiscla la conductora. La viatgera que ha obert la tarja baixa com si hagués sentit ploure. Els altres passatgers del bus 64 no ens donem per al·ludits i continuem respirant.
30 de novembre del 2011
TANKA ALS MARGES
Per a Jaume Rabascall
Pels marges de pedra seca,
grapats d'espàrrecs,
aspror de llicorella,
perfum de terra tendra.
Il·lustració: Espàrrecs de marge
Foto: © Montse Francisco, 2011
31 d’octubre del 2011
PORTO PEDRES
Per a Cisco Carrascle
 |
Paret de roques granítiques a Duesaigües
Foto: © Paüls
|
Sàvia de ventades, sols i pluges,
promous el consens.
D'acord, però, vés fent marge:
porto pedres.
Del poemari Amb un peu rosegat
25 d’octubre del 2011
EL PLAT FONDO
Per a Adrià Ciurana Mauri
 |
| Il·lustració: autoretrat d'Adrià Ciurana Mauri, 2010 |
Tímid de mena suporto
fins al tercer cullerot,
viatjo sense triar
a les mans de l'Adrià
ple de sopa que fumeja.
–Ai, com crema! — i em sacceja.
Entre les vambes de marca
faig equilibris de barca.
Cauen dos llacs al parquet
i un servidor per barret.
21 d’octubre del 2011
EL TEMPS EN COMÚ
Per als infants del poblat de Kingungi (Congo)
Tenen el temps en comú,
un infant galtaplè, envoltat de farbalans,
abaltit, que mira de biaix desganat les farinetes;
i un infant nu desnerit, envoltat de mosques
mocós, que mira d’engrapar arròs d’un plat brut.
Tenen el temps en comú,
i potser no s’arribaran a conèixer;
potser no tindran oportunitat
de compartir res més.
Del poemari Amb un peu rosegat, XVII
Premi Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de BCN, 2003
Foto: © M. del Carme Molist, 2010
16 d’octubre del 2011
HAIKU LEVERONI
La tarda clara
de dits menuts: els núvols
fan al cel ratlles.
Autores dels dibuixos de núvols:
© Mariona Rabascall Francisco, 2010
© Alba Bravo Llebaria 2010
Autores dels dibuixos de núvols:
© Mariona Rabascall Francisco, 2010
© Alba Bravo Llebaria 2010
12 d’octubre del 2011
VELL PUIGMARÍ
 |
| Duesaigües amb el Puigmarí. |
 |
| Duesaigües sense el Puigmarí. |
Per a Bartomeu Llebaria
El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.
Demà al matí t’escapçaran
altres orugues.
Resistiràs el dur embat
de tancs i pales
i t’oposaràs al botí
de pans de llicorella.
Aquarel·les de © Bartomeu Llebaria
9 d’octubre del 2011
29 de setembre del 2011
BARCELONA, ASSAIG
 |
Ho espio tot, caçadora furtiva,
lluny de barrancs embrossats de canyars,
on ningú no em coneix, mòbil en mà.
Il·lustració: Façana casa Amatller, sant Jordi i el drac.
Foto: © Paüls, 2010
Il·lustració: Façana casa Amatller, sant Jordi i el drac.
Foto: © Paüls, 2010
25 de setembre del 2011
HAIKU VIPERÍ
Per mil abelles
senyora viperina
nèctar i punxes.
Il·lustració: Viperina florida
Foto: © Montse Francisco, 2011
18 de setembre del 2011
MOSQUITS DE LLUNA PLENA
 |
| Foto: © Paüls |
Per a Carmina Mauri
Envaïts per plaers de lluna plena, sopem al jardí. Torrades amb all, branques d'espígol damunt de la taula, esprai de repel·lent, espelmes de llimona, caçamosquits fet amb sucre morè i llevat, vestits de fosc per passar desapercebuts... Els mosquits no baden. La lluna, la bruna.
11 de setembre del 2011
OLIVERS FARCITS
Per a Montse Francisco
Tenen entre cinc i nou anys i han fet dibuixos al natural d'olivers d'oliva arbequina. Els arbres que han fet de model no tenen fruits encara, però aquí tota la canalla sap que l'oliva és el fruit de l'oliver. Que ho sap tota la canalla és un dir. Els dos més petits del grup dibuixen núvols i roselles, tenen tres anys. Són una nena i un nen. Demanen plegats la paraula i esperen que els la concedeixin, com han vist fer als companys més grandets. "Jo sé com són les olives", diu el nen. "A l'amanida", diu la nena, amb un tint de color fúcsia ballant-li entre els dits. "No. Al vermut", replica ell, sense aixecar el cap del paper. Els altres han plegat de pintar i s'escolten amb atenció els petits, a veure com acabarà el duel. "Ah, sí. Farcides!", respon amb suficiència la nena. Ha estat el cop de gràcia. El contrincant s'imagina les olives farcides d'anxova penjant dels arbres d'aquest replà d'olivers. Tot el grup reprèn la pintura. El poder suggeridor de les paraules ha fet que hagin aparegut olives (farcides?) en alguns dels arbres dibuixats pels més grans.
Il·lustracions: Mariona, Naya, Paula, Adrià, Estel, 2010
4 de setembre del 2011
MOIXAINES DE NINA
 | ||
| Il·lustració: Nina Galeta, de «Nines de Drap» |
Per a Isabel Marsal
El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts.
El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts.
HAIKU SALMÓ
Pans de les pedres,
pensa amb les mans feineres:
dels papers, roses.
Il·lustració: Roses intergeneracionals, AMPA Puigmarí, Duesaigües
Foto: © Paüls, 2011
1 de setembre del 2011
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)