TANYS A PUNT DE REBENTAR

© Paüls, 2010

Somnies tanys a punt de rebentar,

els vols poncellant entre afany d'abelles,

te'ls imagines pletòrics de molla.

LENA PAÜLS

fragment de La falda buida

HAIKU DE NADAL

Com una fulla,

molts matins de llum nova:

temps de penyora.

Text i foto: Lena Paüls, 2011 

ÉS PRIMAVERA AL PEDRÍS

Per a l'Ainhoa i l'Estel

Il·lustració: Estel de Haro Jiménez, 2011
per a És primavera al pedrís 

  Toc de campana: les cinc.

L'aire fa olor de maduixes
i de flors de farigola.
És primavera al pedrís.


L'Ainhoa i l'Estel juguen
al carrer, davant de casa,
fireta i fulles de col.
És primavera al pedrís.

De tres en tres les visites,
les amistats porten gana,
s'asseuen i agafen plat:
—Ens convideu a dinar?
—Tenim canalons de col.

El carrer fa olor de mel
i de flors de romaní.
És primavera al pedrís.
Toc de campana: les sis.

A LA CARENA

 

Per a Màrius Domingo de Pedro 

Es rifa un parc eòlic.

¿Qui diu que vol

escuradents de ferralla

a la carena?

Il·lustració: Aerogeneradors del Parc eòlic de Trucafort, 
Pradell de la Teixeta, panoràmica des de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010 

BUS 64

A la parada Aribau-Universitat, pugen mitja dotzena de persones a l'autobús número 64. Cap dels viatgers que ja som dalt podríem dir res de cap dels que hi acaben de pujar. La mediocritat del vestuari i la discreció amb què s'han comportat són absolutes. Tret de la peixatera. Ha pujat al bus una peixatera, vull dir una peixatera vestida de peixatera. De peixatera en funcions. Ho sabem per la pudor de peix passat que entra amb ella al bus. Va vestida amb la bata blanca, no gaire neta i porta una bossa de plàstic blanca (indubtablement amb peix.) No és una hora punta i la dona passeja sense gaires impediments el tuf per tot el passadís fins a asseure's al seient de la cua del cotxe, on no hi ha cap viatger. Un vapor pudorós de peix en no gaire bon estat es fa present en la pituïtària de cadascuna de les persones que som al bus. Ho sé, perquè tots arrufem el nas i topem de mirades còmplices, quan la dona baixa a l'altura del carrer València. Em sembla que els viatgers acabem de fer el propòsit de no respirar fins que ens toqui baixar. Una viatgera ens salva: obre la tarja d'un finestral i es queda dreta al passadís. "Faci el favor de tancar!", xiscla la conductora. La viatgera que ha obert la tarja baixa com si hagués sentit ploure. Els altres passatgers del bus 64 no ens donem per al·ludits i continuem respirant.

TANKA ALS MARGES

Per a Jaume Rabascall

Pels marges de pedra seca,

grapats d'espàrrecs,

aspror de llicorella,

perfum de terra tendra.

Il·lustració: Espàrrecs de marge

Foto: © Montse Francisco, 2011

PORTO PEDRES

Per a Cisco Carrascle

Paret de roques granítiques a Duesaigües

Foto: © Paüls

 
Sàvia de ventades, sols i pluges,

promous el consens.

D'acord, però, vés fent marge:

porto pedres.

Del poemari Amb un peu rosegat

EL PLAT FONDO

Per a Adrià Ciurana Mauri

Il·lustració: autoretrat d'Adrià Ciurana Mauri, 2010

Tímid de mena suporto

fins al tercer cullerot,

viatjo sense triar

a les mans de l'Adrià

ple de sopa que fumeja.

–Ai, com crema! — i em sacceja.

Entre les vambes de marca

faig equilibris de barca.

Cauen dos llacs al parquet

i un servidor per barret.

EL TEMPS EN COMÚ

Per als infants del poblat de Kingungi (Congo)

Tenen el temps en comú,

un infant galtaplè, envoltat de farbalans,

abaltit, que mira de biaix desganat les farinetes;

i un infant nu desnerit, envoltat de mosques

mocós, que mira d’engrapar arròs d’un plat brut.

Tenen el temps en comú,

i potser no s’arribaran a conèixer;

potser no tindran oportunitat

de compartir res més.

Del poemari Amb un peu rosegat, XVII

Premi Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de BCN, 2003

Foto: © M. del Carme Molist, 2010

HAIKU LEVERONI

La tarda clara

de dits menuts: els núvols

fan al cel ratlles.


Autores dels dibuixos de núvols: 
© Mariona Rabascall Francisco, 2010 
© Alba Bravo Llebaria 2010 

VELL PUIGMARÍ

Duesaigües amb el Puigmarí.

Duesaigües sense el Puigmarí.

Per a Bartomeu Llebaria

El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.
Demà al matí t’escapçaran
altres orugues.
Resistiràs el dur embat
de tancs i pales
i t’oposaràs al botí
de pans de llicorella.

Aquarel·les de © Bartomeu Llebaria

VIDA EFÍMERA

 © Paüls, 2010

BARCELONA, ASSAIG

Ho espio tot, caçadora furtiva,

lluny de barrancs embrossats de canyars,

on ningú no em coneix, mòbil en mà.


Il·lustració: Façana casa Amatller, sant Jordi i el drac.
Foto: © Paüls, 2010

HAIKU VIPERÍ

Per mil abelles

senyora viperina

nèctar i punxes.

Il·lustració: Viperina florida

Foto: © Montse Francisco, 2011

MOSQUITS DE LLUNA PLENA

Foto: © Paüls

Per a Carmina Mauri

Envaïts per plaers de lluna plena, sopem al jardí. Torrades amb all, branques d'espígol damunt de la taula, esprai de repel·lent, espelmes de llimona, caçamosquits fet amb sucre morè i llevat, vestits de fosc per passar desapercebuts... Els mosquits no baden.  La lluna, la bruna.

OLIVERS FARCITS

Per a Montse Francisco

Tenen entre cinc i nou anys i han fet dibuixos al natural d'olivers d'oliva arbequina. Els arbres que han fet de model no tenen fruits encara, però aquí tota la canalla sap que l'oliva és el fruit de l'oliver. Que ho sap tota la canalla és un dir. Els dos més petits del grup dibuixen núvols i roselles, tenen tres anys. Són una nena i un nen. Demanen plegats la paraula i esperen que els la concedeixin, com han vist fer als companys més grandets. "Jo sé com són les olives", diu el nen. "A l'amanida", diu la nena, amb un tint de color fúcsia ballant-li entre els dits. "No. Al vermut", replica ell, sense aixecar el cap del paper. Els altres han plegat de pintar i s'escolten amb atenció els petits, a veure com acabarà el duel. "Ah, sí. Farcides!", respon amb suficiència la nena. Ha estat el cop de gràcia. El contrincant s'imagina les olives farcides d'anxova penjant dels arbres d'aquest replà d'olivers. Tot el grup reprèn la pintura. El poder suggeridor de les paraules ha fet que hagin aparegut olives (farcides?) en alguns dels arbres dibuixats pels més grans.

Il·lustracions: Mariona, Naya, Paula, Adrià, Estel, 2010

MOIXAINES DE NINA

Il·lustració: Nina Galeta, de «Nines de Drap»

Per a Isabel Marsal

El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts.

HAIKU SALMÓ

Pans de les pedres,

pensa amb les mans feineres:

dels papers, roses.

Il·lustració: Roses intergeneracionals, AMPA Puigmarí, Duesaigües

Foto: © Paüls, 2011

HAIKÚ RATLLAT

Foto: © Paüls, 2011

Casa de lletres,

persiana mallorquina

la llum pautada.